¡Novetat! Descobreix "Semana Serena", el nostre programa gratuït d'iniciació a l'actitud serena
Uneix-te aquí«Amor al destí»: acceptar i abraçar tot el que passa com a necessari, fins i tot l'advers.
Absència de dolor corporal; juntament amb l'ataràxia, constitueix el plaer estable que buscava Epicur.
Estat de serenitat i absència de torbació de l'ànima, meta d'epicuris, escèptics i estoics.
Ideal de bastar-se a si mateix i no dependre de l'exterior per ser feliç, compartit per cínics, estoics i epicuris.
Màxima del temple de Delfos que Sòcrates va convertir en punt de partida de la filosofia: examinar la pròpia vida.
Atenció silenciosa en què es deixa de raonar per simplement ser present davant del que és.
Virtut d'afrontar la por, el dolor i l'adversitat sense renunciar al que és correcte.
Ideal antic d'ocupar-se de la pròpia ànima mitjançant la reflexió i l'exercici; la filosofia entesa com a forma de vida. Dona nom a Cura sui.
Tendència cap a allò que ens manca. Estoics i budistes el van veure com a font de patiment; per a Lacan, és una manca que mai no s'omple.
Actitud de no aferrar-se a les coses, les persones ni els resultats, present en el budisme, l'estoïcisme i la mística.
Distinció estoica entre el que depèn de nosaltres (judicis, intencions, accions) i el que no.
Suspensió del judici que practicaven els escèptics per assolir la tranquil·litat; la fenomenologia la va recuperar com a mètode.
Estabilitat de la ment davant del que és agradable i desagradable, sense aferrar-s'hi ni rebutjar-ho.
La vida plena o florent, fi últim de l'ètica en la filosofia grega.
Pràctiques de la filosofia antiga, estudiades per Pierre Hadot, destinades a transformar la manera de veure el món i de viure.
Emoció que sorgeix davant d'una ofensa o un obstacle; Sèneca li va dedicar un tractat sencer per aprendre a dominar-la.
Virtut de donar a cadascú el que li correspon i d'actuar en benefici de la comunitat.
«Recorda que moriràs»: pràctica de tenir present la pròpia mortalitat per viure amb plenitud.
Parlar franc: dir la veritat amb valentia assumint el risc que implica; ideal dels cínics.
Emoció bàsica que ens prepara per respondre davant d'un perill present.
Exercici estoic d'anticipar mentalment les adversitats per no ser-ne sorprès i relativitzar-les.
Actitud estoica d'atenció constant a un mateix, als propis judicis i al moment present.
Tècnica terapèutica per identificar i qüestionar pensaments disfuncionals, hereva de la idea estoica que ens torben els nostres judicis.
Virtut de saber què és bo, què és dolent i què és indiferent, i d'actuar-ne en conseqüència.
Virtut de la moderació i el domini d'un mateix davant dels desitjos i els plaers.
Per a Aristòtil, la virtut és un punt d'equilibri entre dos extrems viciosos, un per excés i un altre per defecte.
Les quatre virtuts principals de l'ètica clàssica: saviesa, justícia, coratge i temprança.