Coratge

En grec, andreía volia dir literalment «virilitat», perquè en l'origen s'associava al valor del guerrer en la batalla. Plató va dedicar un diàleg sencer, el Laques, a preguntar-se què és realment el coratge, i va mostrar que no n'hi ha prou amb resistir al camp de batalla: també cal valor per enfrontar-se a la malaltia, a la pobresa, a l'opinió pública o als propis desitjos. Aristòtil el va situar com un terme mitjà entre la covardia, que fuig de tot perill, i la temeritat, que s'hi llança sense judici.

Els estoics el van definir com el coneixement del que cal témer i el que no. Si l'únic mal veritable és actuar malament, llavors la mort, el dolor o la pèrdua no són tan temibles com creiem, i el valor consisteix a veure-ho amb claredat. Aquesta idea ressona en la tradició existencialista: Paul Tillich va parlar del «coratge de ser», la capacitat d'afirmar la pròpia existència malgrat l'angoixa i l'amenaça del no-res. I la psicologia actual estudia com el valor conviu amb la por en lloc d'eliminar-la.

Ens interessa un coratge menys heroic i més quotidià. El que cal per mirar de cara les pròpies ferides, per demanar ajuda, per canviar de rumb quan la vida que portem ja no té sentit, o per sostenir una posició justa a contracorrent. La parrèsia dels cínics, el valor de dir la veritat assumint el risc, és també una forma de coratge que necessitem en una època de conformisme i soroll. Sense coratge, l'autoconeixement es queda en contemplació i la crítica, en queixa.

No es tracta de deixar de sentir por, cosa impossible i potser indesitjable, sinó que la por no tingui l'última paraula. El coratge s'entrena amb petits actes: dir que no quan cal, reconèixer un error, fer un pas que fa temps que ajornem. Cadascun amplia una mica l'espai de la nostra llibertat. I sovint descobrim que el que témiem no era tan greu com ens imaginàvem, sinó que la major part del pes era en l'anticipació.