Vivim envoltats de discursos. Opinions, titulars, missatges, campanyes. Mai no havia estat tan fàcil dir alguna cosa i que arribés lluny. I, tanmateix, poques vegades ha estat tan difícil saber què és veritat. La paraula «postveritat» descriu un clima en què els fets pesen menys que les emocions i les creences prèvies a l'hora de formar l'opinió pública.
Davant d'aquest paisatge, val la pena recuperar una vella paraula grega: parresia, que significa literalment «dir-ho tot». Per als atenesos, el parresiasta era qui parlava amb franquesa i deia el que pensava encara que això el posés en perill.
El coratge de la veritat
Michel Foucault va dedicar a aquest concepte els seus últims cursos al Collège de France, publicats com a El coratge de la veritat. Hi distingeix la parresia d'altres maneres de parlar. El retòric busca convèncer; l'adulador, agradar; l'expert, ensenyar. El parresiasta, en canvi, diu la veritat assumint un risc: pot perdre el favor del poderós, l'amistat de l'altre o fins i tot la vida.
Per això la parresia està lligada al coratge. No n'hi ha prou de saber la veritat; cal gosar dir-la a qui no la vol sentir. Sòcrates, que interpel·lava els seus conciutadans a l'àgora fins a incomodar-los, va ser per a Foucault la figura exemplar d'aquesta actitud.
Veritat, amistat i comunitat
Foucault va vincular la parresia a la cura de si. Dir la veritat no era només un acte polític, sinó també una pràctica ètica: una manera de ser coherent, d'ajustar la pròpia vida al que es pensa. I també necessitava algú disposat a escoltar. En la tradició antiga, l'amic veritable era precisament el que gosava dir-nos el que no volíem sentir.
Hannah Arendt, en el seu assaig «Veritat i política» (recollit a Entre el passat i el futur), advertia que la mentida organitzada no busca tant que creguem una cosa falsa com destruir la nostra capacitat d'orientar-nos en el món. Quan tot pot ser veritat, res no ho és, i el ciutadà queda desarmat.
La franquesa quotidiana
Avui la parresia no requereix necessàriament grans gestos. Pot ser tan senzilla com dir «no ho sé» quan no ho sabem, contrastar abans de compartir o expressar amb respecte una discrepància en un grup on tothom assenteix. També implica una actitud d'escolta: estar disposats que ens diguin la veritat a nosaltres.
En un temps en què la paraula s'ha devaluat, la franquesa torna a ser una forma de justícia: amb els fets, amb els altres i amb un mateix.
