Cura de si

L'expressió grega epiméleia heautoû, que els llatins van traduir com a cura sui, anomena una preocupació que travessa bona part de la filosofia antiga. Sòcrates exhortava els seus conciutadans a ocupar-se de la seva ànima abans que de les riqueses o la reputació, i a l'Alcibíades platònic la cura d'un mateix apareix com a condició per poder governar els altres. Estoics i epicuris en van fer el centre de la seva proposta: la filosofia no era un saber que s'acumula, sinó un art de viure que transforma qui el practica.

Al segle XX, Michel Foucault va recuperar el concepte en els seus últims cursos i el va distingir del cèlebre coneix-te a tu mateix, que durant segles l'havia eclipsat. Per a Foucault, la cura de si no és egoisme ni narcisisme, sinó un treball sobre la pròpia manera de ser que exigeix temps, pràctiques concretes i, sovint, l'ajuda d'un mestre o d'un amic. Pierre Hadot va matisar aquesta lectura: els antics no buscaven tant esculpir una vida bella com obrir-se a alguna cosa més àmplia que el propi jo, a la natura, a la raó compartida, a la comunitat humana.

D'aquest concepte prenem el nostre nom, i no per casualitat. Ens interessa perquè retorna a la filosofia la seva vocació pràctica i terapèutica, la d'acompanyar persones vulnerables en el seu propi recorregut. Però l'entenem sempre unit a la cura del món, el que anomenem cura mundi: tenir cura de si no és retirar-se a un jardí privat ni convertir-se en empresari d'un mateix, com proposa bona part de la cultura del benestar. Qui té cura de si de debò es descobreix lligat als altres i responsable del que és comú, lluny de l'individualisme que avui es ven com a llibertat.

En la vida quotidiana, la cura de si es concreta en gestos modestos i constants: aturar-se a examinar el dia, parar atenció als propis judicis, triar lectures i converses que alimentin, sostenir hàbits que donin forma a una vida més conscient. Els antics els anomenaven exercicis espirituals. No es tracta d'una tècnica de rendiment ni d'un programa de millora personal, sinó d'una manera d'habitar la pròpia existència amb atenció i amb la mirada posada en una vida bona, allò que els grecs anomenaven eudaimonia.