Exercicis espirituals

L'expressió s'associa sovint amb els Exercicis espirituals d'Ignasi de Loiola, però l'historiador de la filosofia Pierre Hadot va mostrar que la pràctica és molt més antiga. A les escoles hel·lenístiques, filosofar no consistia només a estudiar doctrines, sinó a sotmetre's a un entrenament quotidià del pensament, la imaginació i l'atenció. Hadot va triar l'adjectiu «espirituals» a consciència: aquests exercicis no eren només morals ni només intel·lectuals, sinó que implicaven la persona sencera i buscaven transformar la seva manera de veure i d'estar al món.

Les pràctiques eren variades. Els estoics repassaven a la nit el que havien fet durant el dia, es preparaven davant les adversitats amb la premeditatio malorum o mantenien una vigilància constant sobre els seus judicis, la prosoché. Els epicuris memoritzaven màximes breus per tenir-les a mà en els moments difícils. Altres exercicis consistien a contemplar la vida humana des de dalt, com si s'observés la Terra des dels estels, per relativitzar el que ens angoixa. Molts tenen paral·lels sorprenents en les tradicions contemplatives orientals i en la meditació.

Per a nosaltres, aquesta idea és gairebé un programa. Recupera la filosofia com a forma de vida, que és justament el que volem oferir: no un saber per a l'erudició, sinó eines per viure amb més lucidesa. Alhora, ens protegeix de dos malentesos freqüents. El primer és reduir aquests exercicis a tècniques de productivitat o de gestió emocional al servei del rendiment. El segon és pensar que n'hi ha prou amb ells: els antics els practicaven dins d'una comunitat, amb mestres i amics, i sempre en diàleg amb una comprensió del món i del lloc que hi ocupem.

Qualsevol persona pot començar per alguna cosa senzilla: escriure unes línies al final del dia, rellegir a poc a poc un text que ens faci pensar, aturar-se abans de reaccionar davant d'una ofensa, recordar el que depèn de nosaltres i el que no. L'important no és l'espectacularitat de l'exercici, sinó la constància i l'honestedat amb què es practica. Amb el temps, aquestes petites pràctiques van formant un caràcter, i aquest és, en el fons, el sentit de la cura de si.