Amor fati

La fórmula llatina amor fati, «amor al destí», s'associa sobretot a Friedrich Nietzsche, que la va convertir en expressió del seu ideal més alt: no només suportar el que és necessari, ni tan sols dissimular-ho, sinó estimar-ho. Per a Nietzsche, qui arriba a aquesta actitud diu sí a la vida sencera, amb les seves alegries i els seus dolors, sense voler que res sigui diferent. La idea té arrels antigues. Els estoics ensenyaven que el cosmos està ordenat per una raó universal i que la saviesa consisteix a voler que les coses passin com passen, no com voldríem nosaltres.

Una imatge atribuïda als primers estoics ho il·lustra bé: som com un gos lligat a un carro. Si el segueix de bon grat, avança amb ell; si s'hi resisteix, serà arrossegat igualment. La diferència no és en el camí, sinó en el patiment afegit de resistir-s'hi. Epictet recomanava no pretendre que els esdeveniments s'adaptin als nostres desitjos, sinó desitjar que passin com passen. En aquest punt l'estoïcisme s'apropa a l'acceptació que proposen moltes tradicions contemplatives i a certs corrents terapèutics contemporanis.

Ens interessa, però amb cautela. Mal entesa, aquesta actitud pot esdevenir una justificació de la resignació o una manera d'acceptar l'injust com si fos destí. Nosaltres la llegim juntament amb la dicotomia del control: estimar el que no depèn de nosaltres, com el passat, la pròpia història o les pèrdues inevitables, no impedeix transformar el que sí que podem canviar. En la seva millor versió, l'amor fati no és passivitat, sinó una reconciliació profunda amb la pròpia vida que allibera energia per viure-la.

Sovint aquesta reconciliació arriba tard i amb esforç. Pot començar per mirar la pròpia biografia sense demanar-li que hagués estat una altra, reconeixent que fins i tot els episodis dolorosos formen part de qui som. No es tracta de celebrar el patiment ni de fingir gratitud pel que ens va ferir, sinó de deixar de lluitar contra el que ja va ser. En processos de dol o després d'un trauma, aquest camí requereix temps i, de vegades, acompanyament. Quan es recorre, sol portar una pau que no és resignació, sinó consentiment.