Ataràxia

ἀταραξία (ataraxía)

Ataràxia: Estat de serenitat i absència de torbació de l'ànima, meta d'epicuris, escèptics i estoics.

El terme grec ataraxía es forma amb una negació i el verb que vol dir «agitar» o «torbar»: és, literalment, l'absència de torbació. Va esdevenir la meta compartida de diverses escoles hel·lenístiques, tot i que cadascuna va proposar un camí diferent per arribar-hi. Per a Epicur, era juntament amb l'aponia, l'absència de dolor corporal, la forma més alta de plaer: una serenitat estable que no depèn d'estímuls externs. Els escèptics pirronians, en canvi, la vinculaven a l'epokhé, la suspensió del judici.

Els camins varien, però el diagnòstic és semblant. El que ens torba no són tant els fets com les opinions, les pors i els desitjos que hi projectem. Epicur proposava alliberar-se de la por als déus i a la mort, i limitar els desitjos als naturals i necessaris. Els escèptics observaven que, en renunciar a decidir si una cosa és bona o dolenta en si mateixa, l'ansietat per aconseguir-la o evitar-la s'esvaïa. Els estoics parlaven més aviat d'apátheia, alliberament de les passions que neixen de judicis erronis, i d'una alegria serena que acompanya el savi.

Ens interessa distingir l'ataràxia de la indiferència o l'anestèsia emocional. No es tracta de deixar de sentir ni de desconnectar-se del món, sinó de no estar a mercè de cada sotrac. En una època d'hiperestimulació, alarma constant i acceleració, aquesta serenitat adquireix un valor polític a més de personal: una persona menys agitada és també menys manipulable. La serenitat que busquem no és una bombolla privada, sinó una base ferma des de la qual mirar el món amb lucidesa i actuar-hi.

L'ataràxia no s'aconsegueix de cop ni es manté sense esforç. Creix amb pràctiques que redueixen el soroll interior: examinar les pors fins a veure'n la mida real, simplificar les necessitats, conrear amistats que donin assossec, reservar moments de silenci. S'assembla molt a l'equanimitat budista, i potser per això les tradicions contemplatives d'Orient i d'Occident es troben en aquest punt. No és un estat permanent, sinó un lloc on s'aprèn a tornar cada vegada més de pressa.

Vegeu també

Aponia

Absència de dolor corporal; juntament amb l'ataràxia, constitueix el plaer estable que buscava Epicur.

Equanimitat

Estabilitat de la ment davant del que és agradable i desagradable, sense aferrar-s'hi ni rebutjar-ho.

Epokhé

Suspensió del judici que practicaven els escèptics per assolir la tranquil·litat; la fenomenologia la va recuperar com a mètode.

Vols portar aquest concepte a la teva vida?

A Cura sui no només expliquem la filosofia: la practiquem junts. Descobreix els cursos on treballem aquestes idees.

Veure tots els cursos
.