Epokhé

Els escèptics pirronians, la doctrina dels quals coneixem sobretot pels escrits de Sext Empíric, van observar que per a gairebé qualsevol afirmació es poden trobar arguments d'una força equivalent a favor i en contra. Davant d'aquest equilibri, proposaven l'epokhé, la suspensió del judici: no afirmar ni negar, abstenir-se de decidir si les coses són en si mateixes bones o dolentes, vertaderes o falses. El sorprenent és la conseqüència que descrivien. En deixar d'aferrar-se a opinions, apareixia gairebé per sorpresa l'ataràxia, la tranquil·litat de l'ànima.

L'escepticisme antic no era una negació del món ni una paràlisi pràctica. L'escèptic vivia seguint les aparences, els costums i les necessitats del cos, però sense la càrrega de dogmes sobre la naturalesa última de les coses. Segles després, Montaigne va recuperar aquesta actitud amb la seva cèlebre pregunta «què sé jo?». I al segle XX, Edmund Husserl va prendre el terme per al seu mètode fenomenològic: posar entre parèntesis les nostres suposicions habituals sobre el món per atendre com se'ns dona realment l'experiència, sense prejutjar-la.

Ens interessa com a exercici d'humilitat i de llibertat intel·lectual. Bona part del nostre patiment i dels nostres conflictes neix de judicis precipitats: sobre els altres, sobre nosaltres mateixos, sobre el que hauria de ser. Suspendre el judici no vol dir renunciar a pensar, sinó obrir un espai abans de concloure. Aquest gest té parents en moltes tradicions: la ment de principiant del zen, l'observació sense judici de l'atenció plena o l'escolta que es demana en l'acompanyament terapèutic. En un temps d'opinions instantànies, és també un antídot crític.

En la vida diària, l'epokhé es pot practicar en petites dosis. Davant d'una situació que ens irrita, aturar-se a notar quin judici estem fent i preguntar-se si és tan segur com sembla. Escoltar algú sense preparar la resposta. Llegir un text que ens contradiu sense descartar-lo d'entrada. No es tracta de no tenir conviccions, sinó de sostenir-les amb més lleugeresa, sabent que podem estar equivocats. Sovint, aquesta lleugeresa porta una calma que cap certesa no ens havia donat.