Gairebé totes les grans tradicions de saviesa han buscat algun tipus de pau interior. Però no totes l'entenen igual. A la Grècia hel·lenística i a l'Índia antiga van sorgir, de manera independent, diverses paraules per anomenar-la. Comparar-les no és un exercici erudit: ajuda a precisar què busquem quan diem que volem «estar tranquils».
Ataràxia: l'ànima sense torbació
Per a Epicur, la felicitat consistia en dues coses: l'aponia, l'absència de dolor al cos, i l'ataràxia, l'absència de torbació a l'ànima. La paraula grega significa literalment «no estar agitat».
El que és interessant és com proposava arribar-hi: no mitjançant el plaer desenfrenat, com de vegades es creu, sinó amb una vida senzilla, amistats veritables i l'estudi de la natura, que allibera de la por als déus i a la mort. Els escèptics, per la seva banda, arribaven a l'ataràxia per una altra via: suspenent el judici sobre allò que no es pot saber amb certesa.
Nirvana: l'extinció del foc
En el budisme, el nirvana és la fi del patiment. La paraula sànscrita significa «extinció», com la d'una flama que s'apaga. El que s'extingeix no és la persona, sinó el foc del desig, l'odi i la ignorància que alimenten el cicle del patiment.
Aquí hi ha una diferència important amb l'ataràxia. Epicur buscava una vida agradable i serena dins del món; el budisme apunta a una transformació radical de l'experiència, que passa per comprendre que no hi ha cap jo fix al qual aferrar-se. El camí cap a aquesta comprensió inclou el despreniment: no la indiferència, sinó la capacitat de no identificar-se amb allò que, per naturalesa, canvia.
Equanimitat: l'equilibri del cor
Entre aquests dos extrems, l'equanimitat ofereix un terreny comú. En el budisme (upekkha) és una de les qualitats del cor que es conreen en la meditació; en l'estoïcisme, una actitud que sorgeix d'acceptar allò que no depèn de nosaltres. En tots dos casos es tracta d'un equilibri interior que no es trenca ni davant d'allò agradable ni davant d'allò desagradable.
L'equanimitat no és fredor. Qui és equànime continua sentint alegria i tristesa, però no s'hi deixa arrossegar. És la calma del llac profund, que s'agita a la superfície sense perdre la quietud al fons.
Tres paus, una intuïció
Aleshores, parlem de la mateixa pau? No exactament. L'ataràxia és la serenitat de qui ha simplificat la seva vida i ha deixat de tenir por; el nirvana, l'alliberament de qui ha comprès l'arrel del patiment; l'equanimitat, l'equilibri de qui acull el que arriba sense perdre's. Però totes tres comparteixen una intuïció: la pau no depèn que el món s'ajusti als nostres desitjos, sinó de la relació que hi establim.
