Aponia

Epicur distingia dos grans tipus de plaer. Els plaers «en moviment» són els que sentim en satisfer una necessitat, com beure quan tenim set; els plaers «estables» o catastemàtics són l'estat d'equilibri que queda quan la necessitat és coberta. L'aponia, l'absència de dolor en el cos, és el plaer estable del cos, de la mateixa manera que l'ataràxia és el de l'ànima. Per a Epicur, tots dos junts constitueixen la vida feliç, i no cal buscar més enllà: el plaer no creix indefinidament, només es diversifica.

Aquesta idea desmenteix la imatge popular de l'epicureisme com una filosofia de l'excés. Epicur vivia de manera sòbria al seu Jardí, amb amics, pa i aigua, i considerava que la major part del patiment prové de desitjos vans, com la riquesa il·limitada, la fama o el poder, que mai no es poden sadollar. Classificava els desitjos en naturals i necessaris, naturals però innecessaris, i vans, i recomanava satisfer els primers, moderar els segons i renunciar als tercers. Alguns crítics antics li van retreure que l'aponia fos un ideal massa negatiu, més proper a l'absència de dolor que a l'alegria.

Ens interessa perquè planteja una pregunta radical a la nostra cultura: i si el benestar no depengués de sumar experiències, estímuls i béns, sinó de reduir el patiment innecessari? En una societat que promet felicitat a través del consum i que converteix el lleure en una altra forma de rendiment, la sobrietat epicúria té alguna cosa d'alliberadora. També ens recorda que el cos compta: no hi ha serenitat possible si ignorem el cansament, el dolor o les condicions materials de la vida, cosa que l'esgotament contemporani fa evident.

Portada a la vida quotidiana, l'aponia convida a escoltar el cos i a revisar què necessita de debò. Descansar prou, menjar amb senzillesa, moure's, evitar patiments que ens imposem per inèrcia o per exigència. No es tracta de buscar una vida sense dolor, que no existeix, sinó de no afegir-hi el que podem evitar. Epicur unia aquesta atenció al cos amb el conreu de l'amistat i amb una reflexió sobre els propis desitjos, i en aquesta combinació trobava una felicitat modesta i ferma.