Síndrome de burnout

El terme anglès burnout, «cremat», va ser utilitzat als anys setanta pel psicòleg Herbert Freudenberger per descriure l'esgotament que observava en treballadors voluntaris molt implicats en la seva tasca. Poc després, Christina Maslach el va estudiar de manera sistemàtica i el va definir a partir de tres trets: un esgotament emocional profund, un distanciament cínic respecte a la pròpia feina i a les persones que s'atenen, i una sensació creixent d'ineficàcia. L'Organització Mundial de la Salut l'inclou en la seva classificació com un fenomen lligat a la feina, no com una malaltia en si mateixa.

És important distingir-lo del cansament passatger i d'altres quadres com la depressió, amb què de vegades es confon o coexisteix. El burnout sorgeix de l'estrès laboral crònic que no s'ha pogut gestionar, i afecta amb especial intensitat professions de cura i de servei: sanitaris, docents, treballadors socials, terapeutes. Paradoxalment, sol colpejar més els qui més s'impliquen, les persones vocacionals que no saben posar límits o que treballen en entorns on aquests límits no es respecten.

Poques coses retraten tan bé la nostra època. És un símptoma eloqüent de la nostra època. Byung-Chul Han ha descrit una societat del cansament en què ja no cal un cap que ens exploti: ens explotem nosaltres mateixos en nom de l'autorealització i el rendiment. Llegit des d'aquí, el burnout no és només una fallada individual de gestió, sinó el resultat de condicions laborals, expectatives culturals i formes d'organització de la feina que caldria qüestionar. També ressona amb l'alienació descrita per Marx: una feina que esgota sense donar sentit.

Si t'hi sents identificat, val la pena prendre-s'ho seriosament i parlar amb un professional de la salut. La recuperació sol requerir temps, descans real i canvis en les condicions, no només en l'actitud. Revisar els propis límits, aprendre a dir que no, recuperar activitats que nodreixen fora de la feina i reconstruir vincles de suport són passos importants. I, quan és possible, convé parlar amb altres companys: el que sembla un problema personal sovint és compartit, i plegats és més fàcil transformar-lo.