Societat del cansament

El 2010, el filòsof sud-coreà establert a Alemanya Byung-Chul Han va publicar un assaig breu que es va convertir en un fenomen editorial. La seva tesi és que hem passat de la societat disciplinària descrita per Foucault, feta de prohibicions, presons i fàbriques, a una societat del rendiment. En aquesta ja no ens domina un «no has de» imposat des de fora, sinó un «pots» que ens llancem a nosaltres mateixos. El subjecte del rendiment es creu lliure, però s'explota a si mateix amb una eficàcia més gran que la de qualsevol amo, perquè ho fa en nom de la seva pròpia realització.

Segons Han, les malalties característiques d'aquesta època ja no són infeccioses, sinó neuronals: la depressió, els trastorns d'atenció, la síndrome de burnout. Sorgeixen d'un excés de positivitat, d'estímuls, d'informació i d'exigències, més que de la repressió. Quan el subjecte no aconsegueix rendir prou, no culpa la societat, sinó a si mateix, i l'esgotament es viu com a fracàs personal. Davant d'això, Han reivindica la vida contemplativa, l'avorriment profund i la capacitat d'aturar-se, de no fer, de demorar-se en les coses.

Aquest diagnòstic ens resulta molt proper, i no per casualitat apareix sovint en les nostres converses. Explica per què tantes persones se senten esgotades sense saber ben bé per què, i per què la cultura del benestar sovint agreuja el problema en convertir el descans i l'autocura en noves tasques per optimitzar. Llegit al costat de l'acceleració social de Hartmut Rosa o l'alienació de Marx, ofereix un marc per no reduir el cansament a una manca de voluntat.

Sortir de la lògica del rendiment no és senzill, perquè està inscrita en les nostres condicions de vida i en la nostra manera de pensar-nos. Però hi ha gestos possibles: reservar temps sense propòsit productiu, practicar la contemplació sense convertir-la en una altra tècnica d'eficiència, reconèixer els propis límits sense viure'ls com un fracàs, dir que no. I, sobretot, compartir el cansament amb altres: descobrir que no és un problema només nostre obre la possibilitat de canviar plegats el que ens esgota.