Alienació

El terme alienació, que vol dir fer-se aliè o estrany, té una llarga història filosòfica. Hegel el va fer servir per descriure com l'esperit s'exterioritza i es perd en les seves obres abans de reconèixer-s'hi, i Feuerbach per explicar com els éssers humans projecten en Déu les seves pròpies qualitats. Però va ser Karl Marx, en els seus manuscrits de joventut, qui li va donar el sentit més influent. En el treball assalariat, deia, el treballador es torna estrany al producte que fabrica, a la pròpia activitat, a les seves capacitats humanes i als altres, perquè la seva feina ja no li pertany.

Al llarg del segle XX el concepte es va ampliar. Erich Fromm i altres pensadors el van aplicar a la societat de consum, en què les persones es relacionen amb si mateixes i amb els altres com a mercaderies. Més recentment, la filòsofa Rahel Jaeggi l'ha definit com una relació de manca de relació: continuem vinculats al món, a la feina o a la nostra pròpia vida, però d'una manera que ens resulta buida, indiferent o aliena. Hartmut Rosa proposa pensar el contrari de l'alienació com a ressonància, una relació viva en què el món ens toca i respon.

El concepte conserva avui una força crítica notable. Moltes persones treballen en feines el sentit de les quals no veuen, consumeixen sense gaudir, es connecten sense trobar-se i viuen amb la sensació que la seva vida transcorre al marge d'elles. El burnout i el consumisme es poden llegir com a símptomes d'aquesta estranyesa. Pensar l'alienació ajuda a no reduir aquest malestar a un problema d'actitud personal i a preguntar-se per les condicions socials que el produeixen.

Superar l'alienació no depèn només de cada individu, però sí que podem conrear maneres de relació menys alienes amb el que fem. Buscar sentit i cura en la feina, quan és possible; recuperar activitats en què hi posem alguna cosa de nosaltres, com crear, conrear o reparar; participar en projectes col·lectius on la nostra veu compti. I, sobretot, mantenir viva la pregunta per com organitzar la vida en comú perquè les persones puguin reconèixer-se en el que fan i en el món que comparteixen.