Ressonància

Després de descriure l'acceleració social, Hartmut Rosa es va preguntar quina seria l'alternativa. La seva resposta, desenvolupada en un llibre extens, és la ressonància: una manera de relació amb el món en què alguna cosa ens toca, ens commou i ens interpel·la, i nosaltres responem transformant-nos. La imatge prové de la física acústica: dos cossos entren en ressonància quan vibren junts sense que l'un absorbeixi l'altre. En la vida humana, hi ha ressonància quan una conversa ens arriba de debò, quan un paisatge ens atura, quan una música o un text ens canvia.

Rosa distingeix diversos eixos de ressonància. Hi ha eixos horitzontals, com la família, l'amistat o la participació política; eixos diagonals, com la relació amb els objectes, la feina o l'educació; i eixos verticals, com la natura, l'art, la religió o la història, que ens posen en relació amb alguna cosa que ens transcendeix. Un tret essencial de la ressonància és que no es pot fabricar ni controlar: no es pot garantir que un concert ens emocioni o que una trobada sigui profunda. Rosa anomena això l'indisponible, allò que escapa al nostre domini i que precisament per això ens pot transformar.

Aquest concepte ofereix un llenguatge molt fecund per pensar la vida bona més enllà de l'acumulació de recursos i experiències. Ens ajuda a entendre per què podem tenir-ho tot i sentir-nos buits, i per què l'alienació no és tant manca de coses com manca de relació viva amb elles. Veiem en la ressonància un pont entre la crítica social i la dimensió contemplativa: té molt a veure amb la contemplació i amb l'obertura atenta que conreen les tradicions espirituals, però Rosa insisteix que també depèn de condicions socials.

No es pot produir ressonància a voluntat, però sí crear condicions que la facin possible. Reduir la pressa i la dispersió, estar disponibles per a l'inesperat, deixar espai al silenci, exposar-se a la natura, a l'art, a converses sense objectiu. També ajuda renunciar a controlar-ho tot: la ressonància apareix sovint quan deixem de buscar-la com un producte. Preguntar-se què ens ha fet vibrar darrerament, i quan ens hem sentit realment connectats amb alguna cosa o amb algú, pot orientar cap a una vida més habitada.