Vivim envoltats de soroll. No només el del carrer, sinó el de les notificacions, les pantalles, la ràdio de fons i, sobretot, el de la nostra pròpia ment, que no para de comentar, planificar i jutjar. Hem perdut el costum del silenci, i de vegades fins i tot li tenim por.
El silenci interior no és simplement absència de so. És una qualitat de l'atenció: la capacitat de ser presents sense necessitat d'omplir el buit. L'escriptor i sacerdot Pablo d'Ors ho descriu amb senzillesa a Biografía del silencio (2012), un llibre breu en què explica la seva pròpia experiència amb la meditació: seure cada dia, en quietud, i observar el que passa. Al principi, diu, apareix tot el soroll que portem a dins. Amb el temps, alguna cosa comença a assentar-se.
Les tradicions monàstiques van anomenar contemplació aquesta manera de mirar que no busca posseir ni utilitzar, sinó simplement rebre. I el sociòleg Hartmut Rosa ha parlat de ressonància per descriure els moments en què el món ens toca i hi responem. El silenci és la condició d'aquesta ressonància: només qui calla pot escoltar.
Avui, regala't cinc minuts de silenci. Sense mòbil, sense música, sense cap objectiu. Només seu i escolta. Potser el que sentis no sigui res, i en aquest res hi descobreixis un espai que t'estava esperant.
