Silenci interior

Gairebé totes les tradicions espirituals han valorat el silenci, no només com a absència de soroll exterior, sinó com a aquietament de l'activitat incessant de la ment. Els monjos del desert dels primers segles cristians parlaven d'hesychía, una quietud interior que consideraven condició per a la pregària profunda. El mestre Eckhart, místic alemany medieval, va descriure un fons de l'ànima on regna un silenci en què pot néixer el diví. En el budisme i en l'hinduisme, el silenci de la ment és alhora camí i meta de la meditació.

El silenci interior no és el mateix que la ment en blanc ni que la repressió dels pensaments. S'assembla més a un espai de fons que roman tranquil encara que a la superfície hi hagi activitat, com el fons del mar sota les onades. Algunes tradicions el conreen comunitàriament, com les reunions silencioses dels quàquers. Blaise Pascal va observar que bona part de la dissort humana prové de no saber quedar-se tranquil en una habitació, i busquem constantment distraccions per fugir de nosaltres mateixos. El silenci, en canvi, ens retorna a la nostra pròpia companyia, cosa que pot ser inquietant al principi.

Vivim en una de les èpoques més sorolloses de la història, no només pel soroll físic, sinó per la saturació d'estímuls, notificacions, opinions i continguts. Recuperar el silenci interior és, per a nosaltres, una necessitat de salut i també un acte de llibertat davant d'una economia que competeix per captar la nostra atenció. A més, el silenci té una dimensió relacional: només qui sap callar pot escoltar de debò. Per això està tan lligat a la contemplació i a la qualitat de l'acompanyament.

Conrear el silenci interior pot començar reduint el soroll exterior: moments sense pantalles, passejos sense auriculars, àpats sense conversa de fons. Després, seure uns minuts en quietud, deixant passar els pensaments sense seguir-los. Al principi la ment sol protestar amb més soroll, i és normal. Amb la pràctica, apareix una calma que no depèn de les circumstàncies. Per a qui viu la solitud com una cosa dolorosa, convé començar a poc a poc i, si és possible, en companyia.