Solitud

Estar sol i sentir-se sol no són el mateix. La solitud de què parlem aquí és l'experiència dolorosa de desconnexió que apareix quan els vincles que tenim no es corresponen amb els que necessitem, sigui en nombre o en profunditat. Es pot sentir solitud envoltat de gent, i es pot estar sol sense sentir-se sol en absolut. Hannah Arendt distingia entre la solitud fecunda de qui es retira a pensar, en diàleg amb si mateix, i l'aïllament de qui se sent abandonat per tothom, que considerava una de les experiències més destructives.

Sabem que la solitud no desitjada, quan s'allarga, afecta la salut física i mental amb una intensitat comparable a altres factors de risc ben coneguts. Les seves causes són múltiples: pèrdues, canvis de vida, malaltia, envelliment, però també estils de relació apresos a la infància, com explica la teoria de l'aferrament. Alhora, moltes tradicions espirituals han valorat la solitud escollida com a espai de trobada amb un mateix, i el silenci interior que s'hi conrea.

La solitud és avui un problema social, no només personal. Es parla d'una epidèmia de solitud en societats marcades per l'individualisme, la mobilitat, la precarietat i la substitució dels vincles presencials per connexions digitals. Zygmunt Bauman va descriure els llaços fràgils de la modernitat líquida. Davant d'això, recordem que la cura de si mai no va ser un afer solitari: els antics filosofaven en comunitat, i l'amistat era per a Epicur un dels béns més grans.

Si sents solitud, no és un fracàs personal ni res de què avergonyir-se. Pot ajudar fer petits passos cap als altres, participar en espais compartits, reprendre un contacte, demanar companyia quan cal. També pot ser útil distingir quina part de la solitud és manca de vincles i quina part és dificultat per estar amb un mateix, perquè totes dues requereixen camins diferents. Aprendre a habitar la pròpia companyia no substitueix la necessitat dels altres, però fa més lliure la manera de buscar-los.