Canviem de feina, de ciutat, de parella, d'opinió i de mòbil amb una freqüència que hauria sorprès els nostres avis. El que abans era estable —un ofici per a tota la vida, un barri, una comunitat de creences— s'ha tornat provisional. El sociòleg polonès Zygmunt Bauman va trobar una metàfora precisa per descriure-ho: vivim en una modernitat líquida.
A Modernitat líquida (2000), Bauman explicava que els sòlids conserven la seva forma, mentre que els líquids adopten la del recipient que els conté. La nostra època hauria dissolt les estructures sòlides que donaven forma a la vida —institucions, tradicions, vincles duradors— sense substituir-les per unes altres. Cadascú s'ha de construir a si mateix, una vegada i una altra, sense plànol i sense garanties.
L'altra cara de la llibertat
Aquesta liquiditat té una cara lluminosa: mai no havíem tingut tanta llibertat per triar qui volem ser. Però també té una cara fosca. Quan tot depèn de l'individu, l'individualisme deixa de ser una conquesta per convertir-se en una càrrega: si fracasso, la culpa és només meva.
A finals del segle XIX, Émile Durkheim ja havia descrit l'anomia: el malestar que apareix quan les normes compartides s'afebleixen i les persones ja no saben què esperar ni què s'espera d'elles. Bauman recupera aquesta intuïció en un món molt més accelerat. El resultat és una forma particular de soledat: envoltats de connexions, ens falten vincles. A Amor líquid (2003) descrivia com les relacions es viuen amb la lògica del consum: es proven, es fan servir i es descarten quan deixen de satisfer.
Àncores en el corrent
Què fer, doncs? No podem tornar a un món sòlid que ja no existeix, ni seria desitjable. Però sí que ens podem preguntar què volem que duri. El filòsof canadenc Charles Taylor, a La ètica de l'autenticitat (1991), advertia contra una versió empobrida de l'autenticitat, entesa com a «fer el que em doni la gana». L'autenticitat veritable, deia, no es construeix en el buit, sinó en diàleg amb els altres i amb alguna cosa que ens transcendeix: una tradició, una causa, una comunitat.
Potser aquesta és la clau per no dissoldre's: triar alguns compromisos sòlids dins de la liquiditat. Una amistat que es cuida encara que costi. Una pràctica que se sosté quan passa l'entusiasme. Un lloc on tornar. No per aturar el canvi, sinó per tenir un punt de suport des del qual travessar-lo.
