Acostumem a donar per fet que la ment és al cap. Diem «el meu cervell m'ha jugat una mala passada» com si els pensaments, les emocions i els records no fossin més que el resultat de reaccions químiques i corrents elèctrics entre neurones. És la visió dominant en la nostra cultura, i també la de bona part de la neurociència.
En un capítol de Conciencia o colapso, Jordi Pigem la posa en qüestió. Anomena «cerebrocentrisme» la creença que la consciència emergeix exclusivament de la fisicoquímica cerebral, i sosté que, per estesa que estigui, continua sent una hipòtesi i no un fet demostrat.
El cervell com a filtre
Pigem es recolza en autors com el psiquiatre Iain McGilchrist o el filòsof Alva Noë, que a Fora del cap defensa que no som el nostre cervell, sinó éssers vius sencers en relació amb el seu entorn. I recupera una idea que William James i Henri Bergson van formular a finals del segle XIX i principis del XX: potser el cervell no produeix la consciència, sinó que la filtra o li dona pas, de la mateixa manera que una finestra no fabrica la llum que deixa entrar.
Des d'aquesta perspectiva, la consciència tindria un àmbit propi, i el cervell seria l'òrgan que permet que certs aspectes seus es manifestin en la nostra vida quotidiana. La correlació entre activitat cerebral i experiència seria real, però no implicaria necessàriament causalitat.
Indicis en debat
L'autor reuneix tres tipus d'indicis que, al seu parer, encaixen malament amb el cerebrocentrisme. El primer és l'anomenada lucidesa terminal: persones amb demències avançades que, poc abans de morir, recuperen de manera inesperada la claredat i la memòria, un fenomen estudiat pel psiquiatre Bruce Greyson. El segon són les experiències properes a la mort, amb trets comuns que es repeteixen en cultures diferents i que sovint transformen la vida de qui les viu. El tercer són casos clínics com els que va descriure el neuròleg John Lorber als anys vuitanta: persones amb hidrocefàlia greu i molt poca massa cerebral aparent que portaven una vida intel·lectual normal.
Convé dir-ho clarament: la majoria de neurocientífics interpreten aquests fenòmens dins del marc materialista, i el seu abast continua sent objecte de debat. Però la pregunta de Pigem és legítima i antiga. Com ell mateix assenyala, el significat d'una frase no és a les lletres que la formen, tot i que sense lletres no hi hauria frase.
Observar la pròpia ment
Més enllà de com es resolgui el debat científic, la pregunta té, al nostre parer, una conseqüència pràctica. Si reduïm la ment a mecanismes cerebrals, tendim a veure'ns com a màquines que es reparen amb ajustos químics. Si l'entenem com una cosa més àmplia, el camí per conèixer-nos passa per observar directament la pròpia experiència, com han fet durant segles les tradicions contemplatives a través de la meditació.
Des de Cura sui et proposem un exercici senzill: parar atenció durant uns dies a com parlem de la ment. Diem «el meu cervell m'ho va fer fer» o «vaig decidir fer-ho»? El llenguatge que fem servir no és neutral: modela com entenem la nostra llibertat, la nostra responsabilitat i allò que som. I, com convida Pigem, tornar la mirada a la pròpia consciència és també una manera de tornar a la vella invitació a conèixer-se a un mateix.
