Acostumem a pensar l'atenció com un recurs escàs que cal administrar: la perdem amb les notificacions, la recuperem amb tècniques de concentració, la mesurem en minuts de pantalla. Però hi ha una manera més radical d'entendre-la. L'atenció no és una funció de la ment com qualsevol altra, sinó la base de tota activitat: és la manera com el món se'ns presenta. Segons com mirem, apareixerà un món o un altre.
Aquesta és la idea que Jordi Pigem desenvolupa en un dels capítols centrals de Conciencia o colapso, el llibre amb què tanca la seva trilogia sobre la crisi de la nostra època. Recolzant-se en el psiquiatre Iain McGilchrist, Pigem sosté que el tipus d'atenció que parem no és neutral: transforma allò a què atenem.
Dos ulls per a un mateix món
La intuïció no és nova. Al segle XII, Hug de Sant Víctor distingia tres ulls en l'ésser humà: el de la carn, que veu el món exterior; el de la raó, que veu l'ànima i les seves operacions; i el de la contemplació, que veu allò diví. Sant Bonaventura va recuperar aquesta distinció un segle després. Pigem es fixa sobretot en els dos últims, l'oculus rationis i l'oculus contemplationis, i els tradueix a un llenguatge contemporani: la ment algorítmica i la ment holística.
La mirada algorítmica analitza, classifica, mesura i descompon. Veu parts, causes i efectes. És imprescindible per calcular, planificar o reparar una màquina. La mirada holística, en canvi, percep el conjunt, les relacions, la vida que batega en cada cosa. És menys pràctica, però revela una realitat més fonda i interconnectada.
«L'arbre que a alguns commou fins a les llàgrimes d'alegria no és, als ulls d'altres, més que una cosa verda que s'interposa en el camí. […] Per als ulls de l'home d'imaginació, la natura és la imaginació mateixa.»
— William Blake, carta al reverend John Trusler (1799)
El que portem a dins, el que veiem a fora
Pigem reuneix un cor de veus que diuen el mateix des de llocs molt diferents. Ralph Waldo Emerson escrivia que la natura porta sempre els colors de l'esperit. Werner Heisenberg advertia, des de la física, que si tractem els organismes com a sistemes fisicoquímics acabarem veient-los només com a tals. I el Dhammapada s'obre amb una afirmació que travessa tota la saviesa antiga: som el resultat del que pensem. La persona es converteix en allò que contempla.
No es tracta només de poesia. El 1984, l'investigador Roger Ulrich va comparar pacients operats en un mateix hospital: els que tenien una finestra amb vistes a uns arbres es recuperaven abans i necessitaven menys analgèsics que els que miraven una paret de maó. La vida de la natura renova la vida de qui la sap contemplar.
Abraham Maslow va parlar d'una «cognició de l'Ésser», pròpia de les experiències cim, en què percebem les coses en si mateixes, sense reduir-les a la seva utilitat ni filtrar-les a través de les nostres categories i del nostre ego. I Pigem troba el mateix parell en Spinoza, que distingia el coneixement de les causes encadenades de la visió de tot sub specie aeternitatis, «sota la mirada de l'eternitat», i en Nietzsche, que contraposava un saber exotèric, que veu separació i confrontació, a un d'esotèric, que contempla la realitat com un conjunt interdependent i dinàmic, un joc diví.
Una doble exposició
Res d'això no és una invitació a renunciar a la raó. Pigem recorre al filòsof japonès Keiji Nishitani, de l'Escola de Kyoto, per proposar una mena de doble exposició fotogràfica: veure el món alhora amb els dos ulls, sabent que un d'ells arriba més endins. Des de la vacuïtat budista que Nishitani va pensar en diàleg amb Occident, les coses no són fragments aïllats, sinó nusos d'una xarxa de relacions.
El perill, adverteix Pigem, no és fer servir la mirada algorítmica, sinó creure que el que ella veu és tot el que hi ha: que el món està fet realment de peces inertes i separades. Quan aquesta mirada ho ocupa tot, el món deixa de brillar i només queda una flama freda. És la visió grisa i dessacralitzada que reconeixem en una cultura que ho quantifica tot, des del son fins a les amistats.
Tornar a aprendre a mirar
Si l'atenció revela el món, tenir-ne cura és també una manera de tenir cura del món i de tenir cura d'un mateix. Des de Cura sui et proposem un exercici senzill per notar-ho. Tria un objecte quotidià o una escena natural: un arbre, una tassa, un carrer. Primer, observa'l amb la mirada de la raó: identifica'n les parts, la funció, l'estructura; classifica'l. Després, canvia de mirada: percep-lo com un tot, en relació amb el que l'envolta, amb la sensació que et transmet, amb la seva singularitat més enllà de la seva utilitat.
No cal triar entre els dos ulls. N'hi ha prou de recordar que tenim tots dos, i que el món que habitem depèn, en bona mesura, de quin deixem obert. Si, com sosté Pigem, la nostra època necessita una transformació de la consciència, potser aquesta comença per una cosa tan humil, i tan exigent, com tornar a aprendre a mirar.
