Experiència cimera

Abraham Maslow va anomenar peak experiences, experiències cimeres, certs moments en què les persones se senten intensament vives, unificades i en harmonia amb el món. Les va recollir en entrevistes amb persones molt diverses i hi va trobar trets comuns: la sensació que el temps s'atura, la desaparició de la separació entre un mateix i el que l'envolta, una alegria serena, la impressió d'haver tocat alguna cosa essencial. Podien sorgir davant la natura, la música, l'amor, el naixement d'un fill, un descobriment o la pregària.

Maslow es va inspirar en part en William James, que a principis del segle XX havia estudiat els estats místics i els havia caracteritzat pel seu caràcter inefable i per la seva qualitat de coneixement. La novetat de Maslow va ser treure aquestes experiències de l'àmbit exclusivament religiós i considerar-les part de la vida psicològica sana, molt lligades a l'autorealització. Més tard va parlar també d'experiències altiplà, més serenes i duradores. Tenen parentiu amb el flux descrit per Csíkszentmihályi i amb estats com el satori del zen, tot i que cada tradició els interpreta a la seva manera.

El que més valorem d'aquesta idea és que reconeix una dimensió de l'experiència humana que la nostra cultura tendeix a ignorar o a comercialitzar. Moltes persones han viscut moments així i no tenen paraules per anomenar-los, o els guarden en silenci per por de semblar ingènues. Alhora, convé no convertir-les en un objectiu que calgui perseguir a qualsevol preu, ni en un producte que es ven en recessos exprés o mitjançant substàncies. Les tradicions contemplatives solen advertir que l'important no és el moment extraordinari, sinó com transforma la vida quotidiana.

No es poden fabricar a voluntat, però sí que es pot afavorir el terreny on apareixen: dedicar temps a la contemplació, a la natura, a l'art, a l'atenció sense pressa, als vincles profunds. I quan arriben, val la pena acollir-les sense aferrar-s'hi, deixar-les ressonar i preguntar-se què ens ensenyen. Sovint deixen una empremta discreta: una confiança nova, una sensació de pertinença al món, un desig de viure de manera més coherent amb el que en aquell instant es va veure amb claredat.