Congruència

Carl Rogers va utilitzar aquest terme per descriure la coincidència entre el que una persona experimenta interiorment, el que és conscient d'experimentar i el que expressa cap enfora. Una persona congruent no porta una màscara: les seves paraules, els seus gestos i els seus sentiments van en la mateixa direcció. Rogers la considerava una de les tres condicions de tota relació terapèutica eficaç, al costat de l'empatia i l'acceptació incondicional. Un terapeuta que fingeix un interès o una calma que no sent, deia, transmet alguna cosa confusa que dificulta la trobada.

La congruència té també una dimensió interna. Rogers pensava que bona part del malestar psicològic sorgeix de la incongruència entre la imatge que tenim de nosaltres mateixos i el que realment vivim. Quan una experiència no encaixa amb aquesta imatge, tendim a negar-la o distorsionar-la, i aquesta tensió genera ansietat. Créixer, en aquest sentit, consisteix a anar obrint la consciència a tota la pròpia experiència. No s'ha de confondre amb dir tot el que es pensa en qualsevol moment: la congruència madura sap triar quan i com expressar, sense trair el que se sent.

Hi veiem un parentiu clar amb l'autenticitat dels existencialistes i amb la parrèsia dels antics, que unien la veritat de la paraula amb la veritat de la vida. En una cultura de la imatge, on se'ns convida a gestionar una marca personal i a mostrar només el que convé, la congruència és una forma de resistència i també de salut. Viure dividit entre el que es mostra i el que se sent esgota, i la coherència interior allibera energia.

Ser més congruent comença per adonar-se del que sentim realment, cosa que no sempre és òbvia. Preguntar-se en una conversa què estic sentint ara i si ho estic expressant ajuda a detectar les petites incoherències quotidianes. No es tracta d'exhibir cada emoció, sinó de no negar-la davant d'un mateix i de trobar maneres honestes de comunicar-la quan importa. Amb el temps, la congruència es nota en els altres: les relacions esdevenen més fiables i senzilles quan ningú no ha d'endevinar què hi ha darrere de les paraules.