Jerarquia de necessitats

El 1943, el psicòleg nord-americà Abraham Maslow va publicar un article en què proposava una teoria de la motivació humana basada en una jerarquia de necessitats. A la base hi situava les necessitats fisiològiques, com l'aliment o el descans; després, la seguretat; tot seguit, la pertinença i l'afecte; més amunt, l'estima; i al cim, l'autorealització. La seva idea central era que les necessitats més bàsiques tendeixen a imposar-se quan no estan satisfetes, i que només quan es cobreixen raonablement apareixen amb força les superiors.

La famosa piràmide amb què se sol representar no la va dibuixar Maslow, sinó divulgadors posteriors, i aquesta imatge ha simplificat el seu pensament. Ell mateix reconeixia que l'ordre no és rígid, que diverses necessitats poden actuar alhora i que hi ha persones capaces de sacrificar necessitats bàsiques per ideals elevats. La teoria ha rebut crítiques pel seu biaix cultural, ja que reflecteix valors individualistes occidentals, i per la dificultat de comprovar-la empíricament. En els seus últims escrits, Maslow va afegir l'autotranscendència per sobre de l'autorealització, obrint la porta a les experiències cimeres i a la dimensió espiritual.

El valuós d'aquest model, al nostre parer, és que integra en una mateixa mirada el que és material i el que és existencial. Recorda que no es pot demanar a algú que busqui sentit o que es realitzi si no té cobertes la seguretat, el sostre o el pa, cosa que qualsevol proposta de creixement personal hauria de tenir present. Però també ens sembla important corregir-ne la lectura més individualista: la pertinença i el vincle no són només un graó intermedi, sinó una necessitat que travessa tota la vida, com mostra el patiment de la solitud.

Utilitzada com a eina de reflexió, la jerarquia de Maslow pot ajudar a revisar quines necessitats estan desateses en un moment donat de la vida. De vegades ens exigim grans èxits mentre dormim malament o vivim amb inseguretat; d'altres, busquem reconeixement quan el que falta és afecte. Mirar el conjunt amb honestedat, sense convertir-lo en un esquema rígid, permet ordenar prioritats i ser més comprensius amb nosaltres mateixos i amb els altres. No és un mapa exacte, però orienta.