Són les tres de la matinada i la ment torna, una vegada més, a la conversa d'ahir. El que vam dir, el que hauríem d'haver dit, el que deu haver pensat l'altre. Repassem l'escena com si aquesta vegada hi haguéssim de trobar alguna cosa nova. No la trobem. I, tanmateix, continuem.
La psicologia anomena rumiació aquest moviment circular del pensament. La paraula ve dels animals que masteguen una vegada i una altra el mateix aliment. La imatge és precisa: rumiar s'assembla a pensar, però no digereix res. No porta a cap conclusió ni a cap decisió. Només desgasta.
El parany
Pensar de debò té una direcció: formula una pregunta, examina possibilitats, arriba a algun lloc, encara que sigui provisional. Rumiar, en canvi, gira sobre si mateix. I en aquest gir acostuma a alimentar-se de distorsions cognitives: generalitzem («sempre em passa el mateix»), catastrofitzem («això sortirà fatal»), llegim la ment dels altres («segur que pensa que sóc un desastre»).
El problema és que la rumiació es disfressa de responsabilitat. Ens convencem que, si deixem de donar-hi voltes, serem descurats. Com si preocupar-se fos una manera d'ocupar-se. Però no ho és: la preocupació repetitiva no resol, només ajorna l'acció i augmenta l'angoixa.
Tornar a l'atenció
Els estoics tenien un nom per a la pràctica contrària: prosoché, l'atenció vigilant a un mateix. No es tractava de controlar cada pensament, sinó d'adonar-se'n. D'observar el moviment de la ment abans de deixar-s'hi arrossegar. Epictet demanava als seus alumnes que, davant de cada impressió, s'aturessin i es preguntessin: això depèn de mi?
La psicoteràpia humanista, per la seva banda, insisteix a tornar a l'aquí i ara. La rumiació gairebé sempre viu en un altre temps: en el passat que no es pot canviar o en un futur que encara no existeix. Tornar al present —al cos, a la respiració, al que tenim davant— no és una evasió, sinó la manera de recuperar el terra ferm des del qual es pot pensar de debò.
Sortir del bucle no sol ser una qüestió de força de voluntat. És més aviat un gest petit i repetit: notar que estem rumiant, anomenar-ho sense jutjar-ho i triar, ni que sigui per un moment, un altre lloc on posar l'atenció. De vegades això n'hi ha prou perquè el pensament, alliberat del cercle, torni a tenir direcció.
