Prosoché

Atenció, vigilància sobre un mateix: això vol dir prosoché en grec. Epictet li va dedicar una de les seves converses i la considerava l'actitud fonamental de l'aprenent de filòsof: un estat d'alerta constant sobre els propis pensaments, impulsos i judicis. Pierre Hadot la va descriure com l'actitud espiritual bàsica de l'estoïcisme, la que fa possibles tots els altres exercicis. Sense atenció, les bones intencions es dilueixen en la inèrcia; amb ella, cada moment esdevé una ocasió de practicar la filosofia.

El que es vigila, en l'estoïcisme, és sobretot l'assentiment: l'instant en què acceptem una impressió com a vertadera i hi reaccionem. Si algú ens insulta, la prosoché permet notar el judici «això és un mal terrible» abans que es converteixi en ira. Per això està tan lligada a la dicotomia del control: només qui para atenció pot distingir a temps el que depèn d'ell. A més, implica una concentració en el present, ja que el passat i el futur escapen al nostre poder i només l'ara és el lloc de l'acció.

Ens sembla un concepte preciós per tendir ponts entre tradicions. La prosoché estoica té un parentiu evident amb l'atenció plena budista i amb el principi de l'aquí i ara de la teràpia Gestalt, tot i que no són idèntiques: l'estoica està més centrada en els judicis i en l'acció moral, la budista en l'observació sense judici de l'experiència. També ens interessa per la seva dimensió crítica: en una economia que competeix per captar la nostra atenció, recuperar el govern de la pròpia mirada és un acte de llibertat.

Conrear la prosoché no exigeix retirar-se del món. Es pot practicar en qualsevol activitat: en parlar amb algú, en llegir, en treballar, en notar una emoció que creix. Consisteix a tornar, una vegada i una altra, a la pregunta de què està passant ara en mi i què estic donant per fet. Al principi l'atenció s'escapa constantment, i això forma part de l'exercici. L'important és la disposició a tornar, sense retrets, cada cop que hom s'adona que s'havia perdut.