Aquí i ara

L'expressió s'associa sobretot amb la teràpia Gestalt, desenvolupada a mitjan segle XX per Fritz i Laura Perls juntament amb altres col·laboradors. Davant de les teràpies que se centraven a reconstruir el passat, la Gestalt proposava atendre el que passa en el moment present de la sessió: el que la persona sent, com respira, què fa amb el cos, com es relaciona amb el terapeuta. La idea no era negar la història personal, sinó reconèixer que el passat actua en el present i que és aquí on pot ser percebut i transformat.

En la Gestalt, aquest principi va unit a l'awareness, l'adonar-se'n: la capacitat de percebre amb claredat el que passa dins i fora d'un mateix. Moltes tradicions havien arribat a una intuïció semblant. Els estoics recordaven que només el present ens pertany, i la prosoché era una atenció contínua a l'instant. El budisme fa de l'atenció plena una de les seves pràctiques centrals. I en la mística cristiana es parla del sagrament del moment present, la idea que el sagrat es troba en el que està passant ara.

En un temps que viu dispers entre notificacions, plans i records, tornar al present té alguna cosa de terapèutic i de subversiu. Bona part de l'ansietat s'alimenta del futur i bona part de la rumiació, del passat. Però convé evitar una lectura simplista que converteixi l'aquí i ara en un eslògan per desentendre's de la història o del futur. Ser present no és viure sense memòria ni sense projectes, sinó habitar l'únic moment des del qual podem recordar, triar i actuar.

Practicar-lo és senzill d'explicar i difícil de sostenir. Pot començar amb preguntes breus al llarg del dia: què sento ara? On és la meva atenció? Què percebo amb els sentits? Aturar-se uns segons en la respiració, en el contacte dels peus amb el terra o en la veu de qui ens parla retorna al present. Amb el temps, aquesta atenció es fa més natural i canvia la qualitat de les experiències ordinàries: un àpat, una conversa o un passeig es viuen d'una altra manera quan un hi és de debò.