Rumiació

La paraula prové del procés digestiu d'alguns animals, que tornen l'aliment a la boca per mastegar-lo una vegada i una altra. Aplicada a la ment, descriu la tendència a donar voltes de manera repetitiva a pensaments negatius, a problemes, errors o preocupacions, sense arribar a cap conclusió ni solució. La psicòloga Susan Nolen-Hoeksema va estudiar com aquest estil de resposta davant del malestar, lluny d'alleujar-lo, tendeix a allargar-lo i intensificar-lo, i el va relacionar estretament amb la depressió i l'ansietat.

Convé distingir la rumiació de la reflexió. Pensar sobre el que ens passa és valuós quan ens ajuda a comprendre i a decidir; la rumiació, en canvi, gira en cercle, repeteix les mateixes preguntes sense resposta i s'alimenta de si mateixa. Sol anar acompanyada de distorsions cognitives, com la generalització o l'anticipació de catàstrofes, i d'una sensació d'estar atrapat. També es diferencia d'exercicis com la premeditatio malorum estoica, que és breu, deliberada i orientada a preparar-se, no a reviure el patiment.

La rumiació mostra una cosa que les tradicions contemplatives saben des de fa segles: no som els nostres pensaments, i podem aprendre a relacionar-nos-hi d'una altra manera. Pensar més no sempre és pensar millor. En una cultura que valora la productivitat mental i que omple el silenci d'estímuls, la ment acostumada a no parar troba en la rumiació una forma d'activitat sense descans. Aprendre a deixar anar un pensament és, en aquest context, un gest de llibertat interior.

Una manera de començar és simplement notar quan estem rumiant i anomenar-ho: «ja hi torno a donar voltes». Aquest petit pas enrere ja crea distància. L'atenció plena ajuda a observar els pensaments sense enganxar-s'hi, i desplaçar l'atenció cap al cos, la respiració o una activitat concreta pot interrompre el cercle. També serveix preguntar-se si el pensament porta a alguna acció possible. Quan la rumiació és molt intensa i persistent, un acompanyament terapèutic pot oferir eines específiques.