Premeditatio malorum

Ciceró examina a les seves Disputacions tusculanes aquesta «premeditació dels mals», que atribueix a una pràctica antiga, i Sèneca la recomana en diverses de les seves cartes: imaginar per endavant les desgràcies que ens podrien passar, com la pèrdua de béns, la malaltia, l'exili o la mort d'un ésser estimat, perquè no ens agafin per sorpresa. La idea és que el cop inesperat fa més mal perquè se suma al desconcert, mentre que el que ja hem pensat troba l'ànim preparat.

Pot semblar un exercici fosc o fins i tot contraproduent, i convé distingir-lo bé de la preocupació ansiosa. La rumiació dona voltes sense fi a amenaces imaginades i deixa esgotat qui la pateix; la premeditació estoica, en canvi, és breu, deliberada i va acompanyada d'una reflexió: si passés això, què dependria de mi? Ho podria suportar? Què és realment l'essencial? Avui es parla de vegades de «visualització negativa», i algunes teràpies fan servir exercicis semblants per reduir la por a través de l'exposició gradual al que es tem.

Ens interessa com a exemple del que Pierre Hadot va anomenar exercicis espirituals: pràctiques que no busquen canviar els fets, sinó la manera d'estar-hi davant. En un món que ven seguretat i control, i que ens deixa desarmats quan arriba l'inevitable, aquesta pràctica té alguna cosa d'honestedat radical. No promet que no ens passarà res de dolent; ens ajuda a no viure com si mai no hagués de passar. I, paradoxalment, sol despertar gratitud pel que encara tenim.

Si la vols provar, fes-ho amb mesura i en un moment de calma, no enmig d'una crisi. Tria una pèrdua concreta i possible, imagina-la un moment i pregunta't quins recursos tindries, què faries, què quedaria intacte. Després torna al present i observa com mires el que t'envolta. Si notes que l'exercici alimenta l'ansietat en lloc d'alleujar-la, val més deixar-lo: no totes les pràctiques convenen a totes les persones ni a tots els moments, i en aquest cas altres formes de treball poden ser més adequades.