Autarquia

La paraula grega autárkeia vol dir bastar-se a si mateix. Aristòtil la feia servir per descriure la ciutat capaç de satisfer totes les seves necessitats, però les escoles hel·lenístiques la van portar al terreny personal. Per als cínics, era el nucli de la vida filosòfica: Diògenes reduïa les seves possessions al mínim per no dependre de res ni de ningú. Epicur la considerava un gran bé, no perquè calgui conformar-se sempre amb poc, sinó perquè qui sap viure amb poc gaudeix més de l'abundància quan arriba. I per als estoics, la virtut n'hi ha prou per a la vida bona, sense necessitat de béns externs.

L'ideal té una força evident: qui no necessita l'aprovació aliena, ni el luxe, ni l'èxit per estar en pau és molt més lliure. Però convé llegir-lo amb matisos. Les ètiques de la cura i bona part del pensament feminista han mostrat que l'autosuficiència absoluta és una ficció: tots naixem dependents, emmalaltim, envellim i necessitem els altres. L'autarquia antiga no ho negava del tot, ja que els epicuris donaven un valor enorme a l'amistat i els estoics a la comunitat humana, però pot lliscar cap a un ideal d'invulnerabilitat que avui resulta problemàtic.

Ens interessa en la seva versió més sàvia: no la de l'individu aïllat que no deu res a ningú, sinó la de la persona que no està a mercè del que és superflu. Davant del consumisme, que fabrica dependències constants, i davant de la cultura del reconeixement, que mesura el nostre valor per la mirada aliena, l'autarquia és una forma d'emancipació. Alhora, la distingim acuradament de l'individualisme: ser amo de si no vol dir desentendre's dels altres, sinó poder donar sense necessitar res a canvi.

Conrear-la pot començar per preguntes senzilles: de què depenc realment per estar bé? Quines necessitats m'han estat fabricades? Què faria si no em preocupés el que pensin els altres? Petits exercicis de sobrietat, com passar un temps sense alguna cosa que creiem indispensable, ajuden a comprovar que necessitem menys del que crèiem. En aquest descobriment hi ha una llibertat discreta, molt propera al despreniment de les tradicions contemplatives i a la temprança clàssica.