¡Novetat! Descobreix "Semana Serena", el nostre programa gratuït d'iniciació a l'actitud serena
Uneix-te aquí«Amor al destí»: acceptar i abraçar tot el que passa com a necessari, fins i tot l'advers.
Estat de serenitat i absència de torbació de l'ànima, meta d'epicuris, escèptics i estoics.
Ideal de bastar-se a si mateix i no dependre de l'exterior per ser feliç, compartit per cínics, estoics i epicuris.
Virtut d'afrontar la por, el dolor i l'adversitat sense renunciar al que és correcte.
Ideal antic d'ocupar-se de la pròpia ànima mitjançant la reflexió i l'exercici; la filosofia entesa com a forma de vida. Dona nom a Cura sui.
Tendència cap a allò que ens manca. Estoics i budistes el van veure com a font de patiment; per a Lacan, és una manca que mai no s'omple.
Actitud de no aferrar-se a les coses, les persones ni els resultats, present en el budisme, l'estoïcisme i la mística.
Distinció estoica entre el que depèn de nosaltres (judicis, intencions, accions) i el que no.
Estabilitat de la ment davant del que és agradable i desagradable, sense aferrar-s'hi ni rebutjar-ho.
La vida plena o florent, fi últim de l'ètica en la filosofia grega.
Pràctiques de la filosofia antiga, estudiades per Pierre Hadot, destinades a transformar la manera de veure el món i de viure.
Emoció que sorgeix davant d'una ofensa o un obstacle; Sèneca li va dedicar un tractat sencer per aprendre a dominar-la.
Virtut de donar a cadascú el que li correspon i d'actuar en benefici de la comunitat.
«Recorda que moriràs»: pràctica de tenir present la pròpia mortalitat per viure amb plenitud.
Emoció bàsica que ens prepara per respondre davant d'un perill present.
Exercici estoic d'anticipar mentalment les adversitats per no ser-ne sorprès i relativitzar-les.
Actitud estoica d'atenció constant a un mateix, als propis judicis i al moment present.
Tècnica terapèutica per identificar i qüestionar pensaments disfuncionals, hereva de la idea estoica que ens torben els nostres judicis.
Virtut de saber què és bo, què és dolent i què és indiferent, i d'actuar-ne en conseqüència.
Virtut de la moderació i el domini d'un mateix davant dels desitjos i els plaers.
Les quatre virtuts principals de l'ètica clàssica: saviesa, justícia, coratge i temprança.