Justícia

Per a Plató, la justícia és la virtut que ordena totes les altres. A la República la defineix, tant en la ciutat com en l'ànima, com l'estat en què cada part fa el que li correspon sense envair el terreny de les altres. Aristòtil la va estudiar amb més detall i va distingir entre la justícia que reparteix béns i càrregues segons el mèrit i la que corregeix els intercanvis i els danys. En tots dos casos, la justícia no és només una qüestió legal, sinó una qualitat del caràcter: la disposició estable a tractar els altres com mereixen.

Els estoics li van donar una dimensió que avui resulta especialment valuosa. Pensaven que els éssers humans estem naturalment inclinats a la vida en comú i que la raó que compartim ens fa membres d'una mateixa comunitat universal. Marc Aureli, emperador i filòsof, insistia que el que no beneficia el rusc tampoc no beneficia l'abella. La justícia, així entesa, s'estén més enllà de les fronteres de la pròpia ciutat i s'uneix a la compassió i a la benevolència, properes al que el confucianisme anomena ren.

Ens importa perquè és el pont entre la cura de si i la cura del món. Una filosofia que només ensenyés a estar en pau amb un mateix, desentenent-se de la injustícia que ens envolta, seria una forma sofisticada d'evasió. Llegida avui, la justícia ens obliga a mirar les desigualtats econòmiques, les violències de gènere, l'espoli de la natura o les ferides colonials, i a preguntar-nos quin paper hi juguem. No és casual que en el quadre clàssic de les virtuts cardinals ocupi un lloc central.

En el dia a dia, la justícia comença per gestos concrets: escoltar sense prejudicis, reconèixer la feina dels altres, reparar el mal que causem, no aprofitar-se de la posició de força. També exigeix coratge, perquè sovint implica dir el que altres prefereixen no sentir o renunciar a un privilegi. Conrear-la no ens converteix en jutges dels altres, sinó en persones més atentes al que devem a qui comparteix el món amb nosaltres, incloses les generacions que vindran.