Saviesa

Els grecs distingien diverses formes de saber. Aristòtil separava la sophía, el coneixement del més elevat i dels primers principis, de la phrónesis, la saviesa pràctica que permet deliberar bé sobre com actuar en cada situació concreta. En el marc de les virtuts cardinals, la saviesa és la que orienta les altres: sense ella, el coratge es torna temeritat i la justícia, rigidesa. No es tracta d'acumular informació ni de lluir en una discussió, sinó de veure amb claredat què val la pena i què no.

Els estoics la definien com el coneixement del que és bo, el que és dolent i el que és indiferent. Per a ells, només la virtut és veritablement bona i només el vici veritablement dolent; la salut, els diners o la fama són «indiferents», preferibles o no, però incapaços de donar-nos o prendre'ns la vida bona. El savi estoic era un ideal gairebé inassolible, algú que mai no s'equivoca en el seu judici; el que importava era el progrés cap a ell. En altres tradicions, com el budisme, la saviesa (prajñā) consisteix a veure les coses tal com són, més enllà de la il·lusió i de l'aferrament.

Ens interessa rescatar aquest concepte de dos malentesos. Un el confon amb l'erudició o la intel·ligència tècnica, capaces de conviure amb una vida desorientada. Un altre el converteix en una col·lecció de frases inspiradores que no comprometen a res. La saviesa que ens importa és la que s'encarna en una manera de viure: discernir, posar cada cosa al seu lloc, reconèixer els propis límits i actuar-ne en conseqüència. Per això està tan lligada a l'autoconeixement i al pensament crític, i per això creiem que ha d'estar a l'abast de tothom, no només d'especialistes.

La saviesa no s'ensenya com una matèria, però es pot cultivar. Creix en l'experiència reflexionada, en el diàleg amb els grans textos i amb altres persones, en la disposició a revisar el que crèiem saber. Té molt d'humilitat: el primer pas, com recordava Sòcrates, és reconèixer que no sabem. I té molt de pràctica: saber distingir, com ensenya la dicotomia del control, el que és a les nostres mans del que no ho és, i obrar-ne en conseqüència.