El 1942, el psiquiatre vienès Viktor Frankl va ser deportat amb la seva família als camps de concentració nazis. Va sobreviure a Theresienstadt, Auschwitz i Dachau; la seva dona, els seus pares i el seu germà, no. Poc després de l'alliberament va escriure, en només nou dies, el llibre que el faria conegut arreu del món: L'home a la recerca de sentit (1946).
A les seves pàgines, Frankl relata el que va observar als camps: en condicions idèntiques d'horror, algunes persones s'enfonsaven i d'altres resistien. La diferència, va concloure, no era només la força física, sinó tenir alguna cosa per la qual viure: un ésser estimat a qui tornar a veure, una obra per acabar, una tasca pendent.
A partir d'aquesta experiència, Frankl va desenvolupar la logoteràpia, una psicoteràpia centrada en la recerca del sentit de la vida. Per a ell, el gran malestar del nostre temps no és tant la frustració del plaer com el buit existencial: la sensació que res no val realment la pena.
Frankl no idealitzava el patiment. Si es pot evitar, cal evitar-lo. Però quan és inevitable, encara ens queda una última llibertat: la de triar l'actitud amb què l'afrontem. Aquesta capacitat de refer-se i de trobar sentit fins i tot en l'adversitat és el que avui anomenem resiliència, i també una forma profunda de saviesa.
Si avui travesses un moment difícil, potser no pots canviar el que et passa. Però et pots preguntar: què em demana la vida en aquesta situació? Per qui, o per què, val la pena continuar? De vegades la resposta és petita i propera. I n'hi ha prou.
