Resiliència

Com tants termes de la psicologia, aquest ve de la física, on descriu la capacitat d'un material per recuperar la seva forma després de ser deformat. En les ciències humanes es va començar a utilitzar a partir d'estudis que van seguir durant dècades infants que creixien en condicions molt adverses i van observar que una part d'ells aconseguia desenvolupar-se bé. El psiquiatre Boris Cyrulnik la va popularitzar al món francòfon i hispà, insistint que ningú no és resilient en solitari: sempre hi ha algú, un «tutor de resiliència», que ofereix un suport decisiu.

La resiliència no és invulnerabilitat ni absència de dolor. Qui travessa un trauma o una pèrdua i se'n surt no ho fa perquè no l'hagi afectat, sinó perquè ha pogut integrar la ferida en la seva història i continuar vivint-hi. Tampoc no és un tret fix amb què es neix: depèn de factors personals, com la capacitat de donar sentit al que s'ha viscut, però sobretot de vincles, de recursos materials i de contextos que sostenen. Viktor Frankl, des de la seva experiència als camps de concentració, va subratllar el paper del sentit com a font de força.

Volem rescatar aquest concepte d'un ús que el desvirtua. En els darrers anys s'ha convertit en una paraula de moda que de vegades s'utilitza per exigir a les persones que aguantin qualsevol cosa, com si la capacitat d'adaptar-se eximís de canviar les condicions que fan mal. Una resiliència sense crítica pot servir per normalitzar la precarietat. Nosaltres l'entenem al costat del coratge de transformar l'injust i al costat de la cura mútua: resistir no és resistir sol, sinó fer-ho amb altres.

Conrear la resiliència passa per coses senzilles i profundes alhora: tenir cura dels vincles que ens sostenen, permetre'ns sentir el dolor en lloc de negar-lo, buscar ajuda quan la necessitem, trobar algun sentit al que vivim, encara que sigui amb el temps. També ajuda recordar que caure no és fracassar. Els estoics parlaven de progrés, no de perfecció, i les tradicions contemplatives ensenyen a començar de nou una vegada i una altra. L'acceptació incondicional d'un mateix, amb les seves ferides, és sovint el primer pas.