Hi ha èpoques en què res no sembla tenir sentit. El que abans ens movia ha deixat de fer-ho; les certeses s'han esfondrat i no hi ha res nou que n'ocupi el lloc. No és exactament tristesa, ni exactament cansament: és una mena de foscor en què no es veu el camí.
Al segle XVI, un frare carmelita tancat en una cel·la de Toledo va donar nom a aquesta experiència. Sant Joan de la Creu va escriure el poema Noche oscura i un extens comentari en prosa sobre aquest poema. La nit fosca de l'ànima descriu el moment en què el creient perd tot consol, fins i tot el de la pregària, i se sent abandonat. Però, per a Joan de la Creu, aquesta nit no és un fracàs: és el lloc on l'ànima es despulla del que no és essencial.
Una experiència universal
No cal ser creient per reconèixer aquesta experiència. El psiquiatre Viktor Frankl va parlar de buit existencial per descriure el malestar de qui ja no troba un per a què. I el psicòleg Martin Seligman va estudiar un fenomen emparentat: la indefensió apresa, l'estat en què, després d'experiències repetides d'impotència, deixem d'intentar canviar la nostra situació encara que ho puguem fer.
La diferència entre una lectura i l'altra és important. La indefensió apresa és una trampa: ens convenç que res no pot canviar. La nit fosca, en canvi, és un trànsit: alguna cosa mor perquè alguna cosa nova pugui néixer.
Travessar el llindar
Els antropòlegs parlen de liminalitat per referir-se a aquest temps intermedi en què ja no som qui érem, però encara no som qui serem. Les crisis vitals tenen molt de liminal. I la psicologia contemporània ha mostrat que moltes persones en surten transformades.
El neuropsiquiatre francès Boris Cyrulnik va popularitzar el concepte de resiliència en llibres com Els aneguets lletjos (2001): la capacitat de refer-se després de l'adversitat. Cyrulnik insisteix que ningú no és resilient en solitari. El que permet travessar la nit són els vincles: algú que acompanya, que no demana pressa, que confia que hi haurà una albada encara que encara no es vegi.
Si ets en una nit així, potser no pots fer gaire més que sostenir-te i deixar-te acompanyar. I això ja és molt. La foscor no sempre vol dir que t'has perdut; de vegades vol dir que estàs travessant un llindar.
