Indefensió apresa

El concepte va néixer als laboratoris de psicologia experimental dels anys seixanta. Martin Seligman i Steven Maier van observar que els animals exposats a situacions desagradables que no podien evitar deixaven, més endavant, d'intentar escapar fins i tot quan la sortida era possible. Semblaven haver après que res del que fessin no canviava les coses. Seligman va traslladar la idea a l'ésser humà i va proposar que certes formes de passivitat i de depressió es podien entendre com el resultat d'experiències repetides de manca de control.

La teoria es va anar matisant amb els anys. S'hi va afegir la importància de l'estil amb què expliquem el que ens passa: qui atribueix els seus fracassos a causes permanents, generals i personals tendeix a rendir-se amb més facilitat. Dècades després, els mateixos investigadors van revisar les seves conclusions a la llum de la neurociència i van suggerir que la passivitat seria la resposta per defecte davant del malestar prolongat, i que el que s'aprèn en realitat és la possibilitat de control. És a dir, l'esperança també s'aprèn, i es pot conrear.

Aquest concepte il·lumina una experiència molt estesa: la de persones que han deixat d'intentar-ho perquè la vida els va ensenyar que no servia de res. Però llegit amb mirada crítica, també adverteix d'una cosa col·lectiva. La desesperança no neix només de biografies difícils, sinó d'estructures que fan sentir impotents molta gent: precarietat, burocràcies opaques, promeses polítiques incomplertes. Davant d'això, la dicotomia del control estoica ofereix una clau: recuperar el sentit d'agència comença per identificar el que sí que és al nostre abast, per petit que sigui.

Sortir de la indefensió rarament passa de cop. Sol començar amb experiències modestes d'eficàcia: acabar alguna cosa petita, prendre una decisió pròpia, notar que una acció produeix un efecte. Revisar com ens expliquem el que ens passa, amb ajuda si cal, també obre possibilitats. I els vincles són decisius: sentir-se acompanyat retorna forces que la solitud havia esgotat. La resiliència no és un do d'uns quants, sinó una capacitat que es construeix, sovint amb altres, pas a pas.