Distorsions cognitives

El psiquiatre Aaron Beck, fundador de la teràpia cognitiva als anys seixanta, va observar que les persones amb depressió tendien a interpretar el que els passava a través de patrons de pensament esbiaixats i automàtics. Els va anomenar distorsions cognitives: maneres habituals de processar la informació que deformen la realitat i alimenten el malestar emocional. Més tard, el psiquiatre David Burns les va popularitzar en una llista que s'ha tornat clàssica i que moltes persones fan servir com a eina d'autoobservació. No són errors d'intel·ligència, sinó hàbits mentals que tots compartim en un grau o un altre.

Entre les més comunes hi ha el pensament de tot o res, que veu les coses en blanc i negre; la generalització excessiva, que converteix un fracàs en una regla; el catastrofisme, que anticipa sempre el pitjor; la lectura de ment, que suposa saber el que pensen els altres; la personalització, que s'atribueix la culpa de tot; i els «hauria de», exigències rígides envers un mateix o envers els altres. Aquestes distorsions solen activar-se de manera automàtica i alimenten la rumiació, l'ansietat i la tristesa. Detectar-les és el primer pas de la reestructuració cognitiva.

Conèixer aquests biaixos resulta de gran ajuda, i no només en contextos terapèutics. Ens ensenyen a desconfiar de l'aparent evidència dels nostres pensaments i a tractar-los com a hipòtesis, no com a fets. Aquesta actitud té arrels antigues: els estoics ja insistien a examinar els judicis abans d'assentir-hi. Alhora, convé no convertir la idea en una manera de culpabilitzar qui pateix: no tot malestar és fruit de pensar malament, i de vegades la realitat és tan dura com sembla. La racionalització i altres autoenganys tampoc no es corregeixen només amb lògica.

Una pràctica senzilla consisteix a anotar, davant d'una emoció intensa, el pensament que l'acompanya i preguntar-se: quines proves tinc que això és així? Hi ha una altra manera de veure-ho? Què li diria a un amic que pensés això? Amb el temps, s'aprèn a reconèixer els propis patrons preferits i a prendre-se'ls amb més distància i fins i tot amb humor. Si els pensaments negatius són molt persistents i afecten la vida diària, un acompanyament terapèutic pot oferir eines més específiques.