Racionalització

El psicoanalista Ernest Jones va introduir el terme a principis del segle XX per descriure un fenomen que tots coneixem: la tendència a donar explicacions aparentment lògiques i acceptables a conductes, sentiments o decisions el motiu vertader de les quals és un altre, sovint menys confessable. Qui no aconsegueix alguna cosa pot convèncer-se que en realitat no la volia; qui actua per por pot presentar-ho com a prudència. La racionalització no és una mentida conscient, sinó una manera en què la ment es protegeix de reconèixer el que li resulta incòmode.

Forma part dels mecanismes de defensa i està molt estesa precisament perquè sembla raonable. La psicologia social ha estudiat un fenomen proper, la dissonància cognitiva: quan les nostres accions contradiuen les nostres creences, tendim a ajustar les creences per reduir la incomoditat. Convé no confondre aquest sentit psicològic amb el que li va donar el sociòleg Max Weber, que va parlar de la racionalització per descriure el procés històric pel qual la vida moderna s'organitza segons criteris de càlcul i eficiència.

Des del pensament crític, la racionalització mereix una atenció especial, perquè s'amaga en el terreny que més valorem: el de les raons. Ens recorda que ser intel·ligent no protegeix de l'autoengany, i que de vegades com més brillant és algú, més sofisticades són les seves justificacions. Sartre va parlar de mala fe per descriure autoenganys semblants, i la tradició filosòfica, des de Sòcrates, ha insistit a examinar no només el que pensem, sinó per què ho pensem. Bona part de les distorsions cognitives funciona de manera similar.

Detectar les pròpies racionalitzacions requereix honestedat i un cert sentit de l'humor. Una pista és la insistència: quan necessitem explicar massa per què vam fer alguna cosa, potser hi ha una altra raó que no volem veure. Una altra és preguntar-se què pensaríem si una altra persona donés la mateixa explicació. No es tracta de sospitar de totes les nostres raons, sinó de mantenir la pregunta oberta. L'autenticitat comença, moltes vegades, per reconèixer els motius reals del que fem, encara que no ens deixin en bon lloc.