Mecanismes de defensa

Freud va observar que la ment es protegeix del que li resulta insuportable: desitjos inacceptables, records dolorosos, conflictes entre el que volem i el que creiem que hem de fer. Va anomenar defenses els processos inconscients amb què el jo evita l'angoixa, i la seva filla, Anna Freud, els va sistematitzar en un llibre clàssic, El jo i els mecanismes de defensa. Entre els més coneguts hi ha la repressió, la projecció, la negació, la racionalització i la sublimació, a més d'altres com el desplaçament o la formació reactiva.

És important entendre que els mecanismes de defensa no són en si mateixos una cosa patològica. Tots els fem servir, i compleixen una funció protectora: ens permeten continuar funcionant quan la realitat o les nostres emocions ens desborden. El problema apareix quan es tornen rígids o predominants, i ens impedeixen veure el que passa i respondre de manera adequada. Alguns autors han proposat ordenar-los segons el seu grau de maduresa: la negació massiva o la projecció serien defenses més primitives, mentre que l'humor, l'altruisme o la sublimació es considerarien més madures i adaptatives.

Conèixer aquests mecanismes és un exercici de lucidesa molt valuós. Ens ajuda a entendre per què de vegades no veiem l'evident, per què atribuïm als altres el que no reconeixem en nosaltres, o per què trobem sempre bones raons per fer el que ja havíem decidit. En aquest sentit, connecten amb el que Sartre va anomenar mala fe i amb la tradició filosòfica que desconfia dels autoenganys. També ens ajuden a mirar els altres amb més comprensió: darrere d'una actitud defensiva sol haver-hi una ferida o una por.

Identificar les pròpies defenses no és fàcil, precisament perquè són inconscients. Pistes útils són les reaccions desproporcionades, els temes que evitem sistemàticament, les explicacions que donem amb massa insistència o les crítiques que ens molesten molt. No es tracta de desmuntar totes les defenses de cop, cosa que podria ser desestabilitzadora, sinó d'anar-les reconeixent amb amabilitat. L'acompanyament terapèutic ofereix un espai segur per fer-ho, al ritme que cada persona pot sostenir.