Allò, jo i superjo

El 1923, en la seva obra El jo i l'allò, Freud va proposar un model de l'aparell psíquic format per tres instàncies. L'allò és el dipòsit de les pulsions, la part més antiga i inconscient de la psique, que busca la satisfacció immediata sense atendre la realitat ni la moral. El superjo és la instància que interioritza les normes, prohibicions i ideals rebuts dels pares i de la cultura, i que jutja, exigeix i castiga. Entre tots dos, el jo intenta fer de mediador, tenint en compte les exigències de la realitat exterior.

Freud comparava el jo amb un genet que intenta dirigir un cavall molt més fort que ell, i que sovint acaba portant-lo cap on el cavall vol anar. La imatge mostra la fragilitat del jo, sotmès a tres senyors exigents: l'allò, el superjo i el món. És important no confondre el superjo amb la consciència moral madura: pot ser molt més sever, irracional i cruel que qualsevol ètica raonada, i és a l'origen de bona part de la culpa que sentim sense motiu. El model ha estat revisat i discutit, però continua sent una referència per pensar els conflictes interns.

Més enllà del seu valor clínic, aquest model ens ofereix un llenguatge per comprendre per què sovint ens sentim dividits entre el que desitgem, el que creiem que hem de fer i el que la realitat permet. També ens convida a una lectura crítica del superjo col·lectiu: els mandats d'una societat que exigeix èxit, bellesa, productivitat i felicitat constant funcionen com un superjo que moltes persones porten dins sense qüestionar-lo. Pensadors contemporanis han assenyalat que avui el superjo ja no només prohibeix, sinó que ordena gaudir i rendir.

Aquest mapa serveix, per exemple, per escoltar les veus internes que apareixen davant d'una decisió o d'un error. Quina part de mi vol alguna cosa immediatament? Quina veu em jutja, i amb quin to? De qui vaig aprendre aquestes exigències? Reconèixer un superjo excessivament dur permet suavitzar-lo, substituir el càstig per la responsabilitat i l'autocompassió. I enfortir el jo no vol dir reprimir el desig, sinó aprendre a escoltar-lo i a negociar-hi de manera més lliure.