Pulsió

Freud va fer servir la paraula alemanya Trieb, que es tradueix com a pulsió, per distingir-la de l'instint animal, Instinkt. L'instint és un comportament fix i heretat, orientat a un objecte concret; la pulsió, en canvi, és una força que neix en el cos, pressiona cap a una satisfacció i pot trobar objectes i camins molt diversos. Freud la definia com un concepte límit entre el que és psíquic i el que és somàtic. Les primeres traduccions angleses de la seva obra van fer servir «instint», cosa que va generar durant dècades no poques confusions.

La teoria de les pulsions va canviar al llarg de l'obra de Freud. Al principi va distingir entre pulsions sexuals i pulsions d'autoconservació. Més tard, a Més enllà del principi del plaer, va proposar una oposició més radical entre pulsió de vida, Eros, que tendeix a unir i conservar, i pulsió de mort, que tendeix a la dissolució, a la repetició i a la destrucció. Aquesta última idea va ser molt discutida, però li va permetre pensar fenòmens com l'agressivitat, la compulsió a repetir el que ens fa mal o l'autodestrucció. Les pulsions es poden reprimir, desplaçar o trobar la via de la sublimació.

Ens sembla valuós aquest concepte perquè ens recorda que no som només raó i voluntat: ens mouen forces corporals i afectives que no triem i que no podem eliminar. En aquest sentit dialoga amb la reflexió sobre el desig de moltes tradicions i amb l'antiga pregunta per com governar les passions. També té una lectura crítica: Freud va mostrar que la civilització exigeix renúncies pulsionals que generen un malestar en la cultura, i autors posteriors es van preguntar quines formes socials fan més o menys suportables aquestes renúncies.

Pensar en termes de pulsió pot ajudar a mirar amb menys moralisme allò que ens arrossega: impulsos, compulsions, repeticions que no entenem. No es tracta de deixar-se portar sense més ni de reprimir a qualsevol preu, sinó de reconèixer la força que hi ha en joc i buscar-li camins que no ens destrueixin. En el model freudià d'allò, jo i superjo, la feina del jo consisteix precisament en aquesta negociació pacient entre el que empeny des de dins i el que la vida permet.