Inconscient

La idea que hi ha processos mentals que escapen a la consciència és anterior a Freud: filòsofs com Leibniz, Schopenhauer o Eduard von Hartmann ja l'havien explorada. Però va ser Sigmund Freud qui la va convertir en el centre d'una teoria i d'una pràctica clínica. Per a ell, l'inconscient no és simplement el que no recordem en un moment donat, sinó un àmbit de la vida psíquica amb les seves pròpies lleis, on romanen desitjos, records i conflictes que no poden accedir a la consciència, però que continuen actuant sobre el que sentim i fem.

Freud pensava que l'inconscient es manifesta de manera indirecta: en els somnis, que va anomenar la via règia per conèixer-lo, en els lapsus i oblits, en els símptomes i en les repeticions que marquen una vida. Els mecanismes de defensa, com la repressió, mantenen fora de la consciència el que resulta insuportable. Després de Freud, el concepte es va diversificar: Jung va parlar d'un inconscient col·lectiu, Lacan va afirmar que l'inconscient està estructurat com un llenguatge, i la psicologia cognitiva ha mostrat que bona part del nostre processament mental és automàtic i no conscient.

Per a nosaltres, la hipòtesi de l'inconscient suposa una ferida saludable a l'orgull del jo. Ens recorda que no som del tot transparents per a nosaltres mateixos, que les nostres eleccions tenen motius que desconeixem i que el coneix-te a tu mateix és una tasca més complexa del que sembla. Aquesta humilitat és valuosa en una cultura que presenta l'individu com un subjecte racional que decideix lliurement què consumir, a qui votar o com viure. Reconèixer l'inconscient és també reconèixer quant ens modelen la història, la família i la societat.

No cal estar en anàlisi per prendre's seriosament aquesta dimensió. Parar atenció als somnis, a les reaccions desproporcionades, als patrons que es repeteixen en les nostres relacions o al que diem sense voler pot obrir preguntes interessants. L'escriptura lliure, la conversa honesta i l'acompanyament terapèutic són espais on l'inconscient pot treure el cap. No es tracta d'interpretar-ho tot, sinó de mantenir una actitud de curiositat envers allò de nosaltres mateixos que encara no coneixem.