Negació

La negació és un dels mecanismes de defensa més bàsics i més universals. Consisteix a rebutjar la realitat d'un fet o d'una experiència perquè reconèixer-la resultaria massa dolorós o amenaçador. No es tracta de mentir: la persona no és conscient d'estar negant. Davant d'un diagnòstic greu, una pèrdua sobtada o una veritat incòmoda sobre algú estimat, la ment pot reaccionar com si allò no estigués passant. En la psicoanàlisi es va estudiar com una manera de protegir-se de l'angoixa que forma part del repertori de mecanismes de defensa.

En petites dosis i durant un temps limitat, la negació pot ser adaptativa. Ens dona un marge per assimilar a poc a poc el que no podem processar de cop. Per això apareix sovint en els primers moments del dol o després d'un trauma. El problema sorgeix quan s'allarga i ens impedeix actuar: quan algú ignora símptomes que requereixen atenció, es nega a veure una relació nociva o continua amb hàbits que el perjudiquen. Aleshores la protecció es converteix en un parany que agreuja el que pretenia evitar.

Hi ha també negacions col·lectives. El sociòleg Stanley Cohen va estudiar com societats senceres arriben a no veure atrocitats que tenen davant dels ulls, i avui molts pensadors parlen de la negació davant la crisi climàtica: sabem el que passa, però vivim com si no ho sabéssim. Aquesta forma de negació, molt propera a la mala fe descrita per Sartre, ens interpel·la directament. La cura del món exigeix atrevir-se a mirar el que preferiríem no veure, sense caure per això en la desesperació.

Reconèixer la negació en un mateix és difícil, perquè la seva funció és precisament no ser vista. Pot ajudar parar atenció al que els altres ens assenyalen amb insistència, als temes dels quals evitem parlar o a la incomoditat que apareix quan alguna cosa s'apropa massa. No convé arrencar les defenses de ningú per la força: qui nega sol necessitar temps i seguretat. Acompanyar amb paciència, oferint informació i presència sense imposar, sol ser més eficaç que confrontar.