Tots coneixem algú que no veu el que és evident per als altres: l'amic que no reconeix que la seva relació li fa mal, la companya que sempre atribueix els seus fracassos als altres. I, si som honestos, també ens reconeixem a nosaltres mateixos fent coses semblants. No és exactament mentir. És una cosa més subtil: la ment es protegeix del que li resulta insuportable.
La psicoanàlisi va anomenar aquestes estratègies mecanismes de defensa. Sigmund Freud les va intuir al llarg de la seva obra, però va ser la seva filla, Anna Freud, qui les va sistematitzar en un llibre fonamental: El jo i els mecanismes de defensa (1936). La seva idea central és que el jo, pressionat per desitjos, normes i exigències de la realitat, desenvolupa maniobres inconscients per reduir l'angoixa.
Alguns mecanismes freqüents
La repressió és, per a Freud, el mecanisme bàsic: consisteix a expulsar de la consciència un desig, un record o un pensament que resulta amenaçador. El que està reprimit no desapareix; continua actuant des de l'inconscient i torna en forma de símptomes, somnis o lapsus.
La negació és encara més directa: es tracta de no reconèixer una realitat externa dolorosa. «No és tan greu», «a mi no em passarà». És freqüent, per exemple, davant d'un diagnòstic mèdic o d'una pèrdua recent.
La racionalització consisteix a donar explicacions aparentment lògiques a conductes els motius reals de les quals preferim no veure. «No em vaig presentar a l'entrevista perquè en realitat aquella feina no em convenia». És el mecanisme preferit de les persones intel·ligents, perquè es disfressa de reflexió.
Defenses que ajuden
No tots els mecanismes de defensa són perjudicials. Anna Freud i els psicoanalistes posteriors van distingir entre defenses més primitives i altres de més madures. Entre aquestes últimes destaca la sublimació: la transformació d'un impuls que no es pot expressar directament en una activitat valorada, com l'art, l'esport o el treball intel·lectual. L'agressivitat que es converteix en competició esportiva, o el desig que es transforma en creació, en són exemples clàssics.
En realitat, els mecanismes de defensa no són un defecte: són necessaris. Sense ells, la vida psíquica seria insuportable. El problema apareix quan esdevenen rígids i ens impedeixen veure la realitat i respondre-hi.
Mirar on no mirem
Com podem reconèixer les nostres pròpies defenses, si per definició són inconscients? No és fàcil, però hi ha algunes pistes: les reaccions desproporcionades, les justificacions massa elaborades, els temes dels quals no parlem mai, les crítiques que ens molesten molt més del que haurien de fer.
La teràpia, el diàleg honest amb algú de confiança o l'escriptura personal ens poden ajudar a mirar on no acostumem a mirar. No es tracta d'enderrocar totes les nostres defenses, sinó de fer-les una mica més flexibles. De poder dir, en algun moment: «Potser això que m'explico no és tota la veritat».
