Sublimació

La paraula ve de la química, on designa el pas directe d'un cos de l'estat sòlid al gasós. Nietzsche ja l'havia feta servir en sentit figurat, però va ser Freud qui la va convertir en un concepte psicoanalític. La sublimació és el procés pel qual l'energia d'una pulsió, en especial la sexual o l'agressiva, es desvia cap a fins que la societat valora: la creació artística, la recerca intel·lectual, la feina, la cura dels altres. L'impuls no es reprimeix ni es nega, sinó que es transforma i troba una sortida diferent de l'original.

Per a Freud, la sublimació era el més reeixit dels destins de la pulsió, i sovint s'inclou entre els mecanismes de defensa més madurs. A diferència de la repressió, que manté el conflicte amagat i actiu, la sublimació permet una satisfacció real, tot i que desplaçada. Freud la relacionava amb les grans obres de la cultura i suggeria que bona part de la civilització s'ha construït amb aquesta energia transformada. Tanmateix, també advertia que no tothom té la mateixa capacitat de sublimar i que no es pot exigir com a solució universal.

Ens resulta suggerent perquè ofereix una imatge de l'ésser humà en què el desig no és un enemic que calgui eliminar, sinó una força que es pot orientar. Aquesta idea ressona amb moltes tradicions espirituals que parlen de transformar les passions en lloc d'extirpar-les. Alhora, convé mirar-la amb ull crític: una societat que canalitza tot el desig cap a la feina i la productivitat també sublima, però potser no al servei de la vida de les persones.

La sublimació es reconeix en moltes experiències quotidianes: la ràbia que es converteix en compromís social, la tristesa que es transforma en escriptura o música, la inquietud que es bolca en l'estudi o en l'artesania. Preguntar-se què fem amb les nostres energies més intenses i si troben camins que ens enriqueixen pot ser revelador. Conrear activitats creatives, físiques o de servei ofereix vies perquè el que ens mou no es quedi atrapat ni es giri contra nosaltres.