Mala fe

A L'ésser i el no-res, Jean-Paul Sartre va anomenar mala fe una forma particular d'autoengany: la que consisteix a negar la nostra pròpia llibertat per no haver d'assumir la responsabilitat dels nostres actes. A diferència de la mentida, en què enganyem un altre sabent la veritat, en la mala fe l'enganyador i l'enganyat són la mateixa persona. Ens expliquem que no teníem cap altra opció, que som així, que les circumstàncies ens hi van obligar, quan en el fons sabem que podríem haver triat d'una altra manera.

Sartre va il·lustrar el concepte amb exemples cèlebres. Un és el del cambrer que actua amb gestos massa perfectes, com si interpretés el paper de cambrer, identificant-se del tot amb una funció per no afrontar el que ell és més enllà d'ella. Un altre és el d'una dona que, durant una cita, deixa que li agafin la mà sense decidir si accepta o rebutja, com si no fos ella qui actua. En tots dos casos, la persona es tracta a si mateixa com una cosa fixa en lloc de com una llibertat que es tria. La mala fe té parents psicològics, com la racionalització o la negació.

Llegida amb mirada crítica, la mala fe no és només un problema individual. També les societats s'expliquen històries per no assumir la seva responsabilitat: que el mercat ho decideix tot, que les coses són com són, que no hi ha alternativa. Reconèixer aquestes coartades col·lectives forma part del pensament crític. Alhora, convé fer servir el concepte amb prudència: hi ha situacions en què les persones tenen realment poques opcions, i acusar-les de mala fe seria injust. La llibertat sartriana sempre s'exerceix en una situació concreta.

Detectar la pròpia mala fe exigeix una honestedat incòmoda. Una pista són les frases que comencen per «no tinc més remei», «jo soc així» o «és el que hi ha»: de vegades són veritat, però sovint amaguen una elecció que no volem veure. Preguntar-se què passaria si assumíssim que sí que podem escollir, encara que costi, obre possibilitats. No es tracta de culpar-se, sinó de recuperar el poder de decidir. L'autenticitat, en el sentit existencialista, comença justament quan deixem d'amagar-nos de la nostra llibertat.