Angoixa

El 1844, Søren Kierkegaard va publicar El concepte d'angoixa, un llibre que va inaugurar una manera nova de pensar aquesta experiència. Per a ell, l'angoixa no és por a alguna cosa concreta, sinó una inquietud que sorgeix davant la pura possibilitat, davant la llibertat que s'obre sense garanties. La va comparar amb el vertigen de qui s'aboca a un abisme: el que mareja no és només l'alçada, sinó la possibilitat de saltar. L'angoixa, entesa així, és inseparable de la condició humana, perquè som éssers que han d'escollir sense saber del tot què serem.

Heidegger va reprendre el tema al segle XX. Va distingir amb precisió la por, que sempre té un objecte determinat, de l'angoixa, que no en té: en ella el que amenaça és el no-res, la possibilitat de no ser. Per a Heidegger, l'angoixa arrenca l'ésser humà de la seva immersió quotidiana en el que tothom fa i l'enfronta a la seva pròpia existència, a la seva llibertat i a la seva finitud. Sartre la va vincular també a la responsabilitat radical d'escollir. En català, a més, la mateixa paraula alemanya Angst s'ha traduït de vegades com a angoixa i de vegades com a ansietat, cosa que explica una certa confusió entre tots dos conceptes.

Aquesta lectura filosòfica ofereix una cosa que la mirada clínica no sempre veu. Sense negar que hi ha formes d'angoixa que requereixen atenció professional, els existencialistes ens recorden que una certa inquietud és un senyal de lucidesa i no un defecte que calgui eliminar. En una cultura que ofereix solucions ràpides per no sentir res d'incòmode, reconèixer el valor de l'angoixa pot ser alliberador: ens convida a preguntar-nos què estem evitant, quina elecció estem ajornant, quina vida volem viure.

Conviure amb l'angoixa no vol dir recrear-s'hi, sinó deixar que ens digui alguna cosa. Quan apareix, pot ajudar aturar-se i preguntar cap a quina possibilitat o decisió ens està assenyalant, en lloc de fugir immediatament cap a la distracció. De vegades porta a un canvi necessari; d'altres, a acceptar la incertesa que acompanya tota vida. Mirar de cara la pròpia finitud, com proposa la reflexió sobre l'ésser-per-a-la-mort, pot transformar l'angoixa en una forma de presència més intensa i més lliure.