A l'antiga Roma, quan un general victoriós desfilava pels carrers, es diu que un esclau li xiuxiuejava a l'orella: «Recorda que ets mortal». La fórmula llatina memento mori —«recorda que moriràs»— va travessar després la història de l'art i de l'espiritualitat: calaveres en les natures mortes, rellotges de sorra a les cel·les dels monjos, inscripcions als cementiris.
Avui aquesta idea ens sembla ombrívola. Vivim en una cultura que aparta la mort de la vista, la confina en hospitals i tanatoris i evita anomenar-la. I, tanmateix, gairebé totes les tradicions de saviesa coincideixen en una cosa que pot sonar paradoxal: recordar la mort és una de les millors maneres d'aprendre a viure.
La lliçó dels antics
A Sobre la brevetat de la vida, Sèneca escriu que la vida no és curta, sinó que la fem curta en malbaratar-la. Vivim, diu, com si haguéssim de viure sempre, ajornant el que és important i lliurant el nostre temps a allò que no ens importa. La consciència de la mort no és per a ell una font de por, sinó un recordatori per no ajornar la vida.
Montaigne va recollir aquesta herència als seus Assaigs, en un capítol el títol del qual ho diu tot: «Que filosofar és aprendre a morir». Qui ha meditat sobre la mort, sosté, s'ha alliberat d'una servitud: ja no viu pendent d'escapar-ne.
Heidegger: la mort com a possibilitat
Al segle XX, Martin Heidegger va donar a aquesta intuïció una forma filosòfica radical. A Ser y tiempo (1927) descriu l'ésser humà com un ésser-per-a-la-mort: la mort no és un esdeveniment que arribarà al final, sinó una possibilitat que travessa tota la nostra existència i li dona forma. És l'única possibilitat absolutament pròpia: ningú no pot morir per nosaltres.
Davant d'aquesta certesa sorgeix l'angoixa. La majoria de vegades en fugim refugiant-nos en el que «es» fa, en la rutina anònima. Però si gosem mirar-la de cara, l'angoixa ens retorna a nosaltres mateixos: ens obliga a preguntar-nos què volem fer amb el temps que tenim.
Un exercici per a avui
El psiquiatre Irvin D. Yalom, a Mirar al sol (2008), explica com molts dels seus pacients van canviar la seva vida després d'una trobada propera amb la mort: una malaltia, una pèrdua, un accident. De sobte, les prioritats es reordenaven. El que era urgent deixava de semblar important, i el que era important es tornava urgent.
No cal esperar una crisi per fer aquest exercici. N'hi ha prou de preguntar-se, de tant en tant: si sabés que em queda poc temps, continuaria vivint així? La resposta no sempre és còmoda, però gairebé sempre és reveladora. I obre la porta a la pregunta pel sentit de la vida, no com un enigma abstracte, sinó com una tasca concreta: la de viure avui d'acord amb el que de debò importa.
