Memento mori

L'expressió llatina vol dir «recorda que moriràs». Una tradició, difícil de verificar, explica que en els triomfs romans algú xiuxiuejava al general victoriós que recordés la seva condició mortal. Més enllà de l'anècdota, la idea és al cor de la filosofia antiga. Plató va fer dir a Sòcrates que filosofar és aprendre a morir, i els estoics van convertir la meditació sobre la mort en un exercici regular. Sèneca escrivia que morim cada dia, perquè cada dia que passa és un dia que ja no ens pertany, i Marc Aureli s'exhortava a actuar com si cada acció fos l'última.

El sentit d'aquest record no és morbós, sinó vital. Tenir present la mort relativitza les preocupacions petites, desactiva la vanitat i l'ambició desmesurada, i retorna urgència al que realment importa. La tradició cristiana el va prolongar en les vanitas pictòriques i en l'espiritualitat monàstica, i moltes tradicions orientals el troben en la contemplació de la impermanència. Al segle XX, Heidegger va descriure l'ésser humà com a ésser-per-a-la-mort: només qui assumeix la seva finitud pot viure de manera autèntica.

Ens interessa en un moment cultural que ha expulsat la mort de la vida quotidiana. Morim en hospitals, apartem la gent gran, omplim el temps per no pensar i consumim promeses de joventut eterna. Davant d'aquesta negació, el memento mori és un exercici de lucidesa i també de tendresa: si tot s'acaba, cada trobada i cada dia tenen un valor que acostumem a passar per alt. A més, pensar la pròpia mort prepara per acompanyar millor la dels altres i el dol que la segueix.

Practicar-lo no requereix res d'extraordinari. N'hi ha prou amb aturar-se de tant en tant a pensar que aquesta conversa, aquesta estació, aquesta etapa de la vida no tornaran. Hi ha qui escriu una carta imaginant el seu final, qui visita un cementiri amb calma o qui simplement es pregunta en acabar el dia si ha viscut com voldria. No és un exercici per a persones en crisi, tot i que en aquests moments adquireix un sentit especial. Fet amb serenitat, sol produir l'efecte contrari a l'angoixa: més presència, més gratitud, menys temps perdut en l'accessori.