Impermanència

En pali, la llengua dels textos budistes més antics, la impermanència es diu anicca. És la primera de les tres marques de l'existència i potser la més evident: tot el que sorgeix està subjecte a canvi i acabarà desapareixent. Els cossos envelleixen, les emocions passen, les relacions es transformen, les muntanyes s'erosionen, els pensaments apareixen i s'esvaeixen en segons. El budisme no presenta aquesta constatació com una opinió, sinó com una cosa que qualsevol pot comprovar observant amb atenció la seva pròpia experiència.

El decisiu no és la impermanència en si, sinó la nostra resistència a acceptar-la. Patim perquè ens aferrem al que no pot durar com si fos estable: volem que el plaer s'allargui, que les persones no canviïn, que la nostra identitat romangui intacta. D'aquí neix dukkha, la insatisfacció. Altres cultures han conreat una sensibilitat propera: l'estètica japonesa parla de mono no aware, una emoció serena davant la fugacitat de les coses, i el wabi-sabi troba bellesa en l'imperfecte i el transitori. A Occident, el memento mori estoic apunta en una direcció semblant.

Pensem que aquest ensenyament té avui un valor terapèutic i cultural enorme. Ens ajuda a travessar les pèrdues, a relativitzar tant els èxits com els fracassos i a no convertir cap estat en definitiu. També qüestiona una cultura obsessionada amb la joventut, la seguretat i l'acumulació, que promet una estabilitat impossible. Acceptar la impermanència no ens torna indiferents, sinó més atents: precisament perquè les coses passen, mereixen ser viscudes amb plenitud i cura.

Contemplar la impermanència pot començar per gestos senzills: observar com canvia la llum al llarg del dia, notar com una emoció intensa es transforma si no l'alimentem, recordar que també aquest moment difícil passarà. En el dol, aquesta mirada no elimina el dolor, però el pot acompanyar amb una comprensió més àmplia. I en els moments feliços, en lloc d'entristir-nos, pot intensificar la gratitud. Deixar anar l'exigència que les coses romanguin és, en el fons, una manera d'afluixar l'aferrament.